Resultats de l’enquesta sobre la Bullanguera

​Al·lots/al·lotes, belles persones terrícoles, m’heu fet llevar el rebosillo!

Mil gràcies pels comentaris, m’heu fet molt contenta i heu aportat a la nostra cultura un poquet més. La cultura si no es viu, mor.

Passarà a plaça. I el que m’agrada és que ho heu xerrat. Malgrat la xarxa, ho heu fet públicament. Per darrere també, ho sé, m’han arribat molts de missatges per privat. Perquè són molts d’anys que vaig per plaça i tot evoluciona menys els xafardejos. Hauríem de madurar! Per això que si ens estimam la cultura, n’hem de xerrar d’ella, ens hem de fer preguntes, l’hem de qüestionar! Estem d’acord o no, l’estam enriquint.

Avui en dia no es va únicament per festejar a plaça, per què?, perquè en l’actualitat existeixen altres mitjans. I em ve al cap una reflexió: Si només es balla per festejar, entre homosexuals i casats, no hi hauria cap!, cap dona a plaça. I en som majoria. Bromes a part.
La complicitat en el ball, entendre’s amb una mirada, és tan encisador!

Cert que fa molt de mal als ulls un ballador a contratemps, però no és cap espectacle. O a una “verbena” mires com balla la gent? Hi vas a riure, a passar-t’ho bé, a ballar amb els teus, a aprendre amb els altres, té una riquesa preciosa. És veritat, a mi també em costa de sofrir veure a qualcú a contratemps, però si no hi ha gent novell, que aprèn i ho intenta, no hi haurà continuïtat! Què hem de ser els mateixos de sempre?

Canviar els rols (home/dona) costarà, cert que al swing és més relatiu, pel simple concepte/definició del paper que cada un fa. La puresa. És difícil saber quina puresa és la bona i autèntica. Hi érem? No. Reminiscència és la paraula idònea. Qui vulgui ser més tradicional ho seguirà sent, per sort encara tenim la llibertat de triar què fer! Aprendre’m de les errades i ho deixarem tot més documentat? Ja ho crec. Entenc als que volen conservar que a Mallorca tenim (teniem?) un ball matriarcal, el pes del paper de la madona i el seu significat històric. I també em costa veure les normes/protocol a seguir en cas de no diferenciar entre home i dona a la bullanguera, però és talment un joc, una vegada enteses no crec que hi hagi problema. Cada un tria a què jugar. Com si volem jugar cada dia amb un rol diferent. No obstant això, la natura ens ha donat dos cossos diferents que es complementen, tenguem l’orientació sexual que sigui, sense importar a ningú amb qui ens colgam. Vos heu aturat a pensar que sense aquests dos cossos diferents, home i dona, no hi hauria el miracle de la fertilitat? Les cultures ho han reflectit durant segles. I tants de segles de repressió sexual que ara és normal que es vulgui lluitar contra aquesta dualitat.

Els professors de ball t’han d’ensenyar tant les normes com l’evolució i història. 

Potser ens trobam en un punt de ruptura entre el ball de pagès tradicional i el ball de bot contemporani? Poden coexistir? Clar que sí! El que hagi de passar es veurà a plaça.

Anuncis

Maratons al gener 2017

Ens espera una setmana mogudeta, n’hi ha que ja l’han començada avui amb el primer ball o ahir amb lectures de pregons. Quin recorregut serà el teu? M’encantaria conèixer-lo!
Així viuré la marató de foguerons: Començam dijous a la nit amb la Trad session del gener al cafè “a tres bandas” de Ciutat. Divendres assaig dels goigs a la plaça de la Concòrdia. Dissabte ximbombada al bar Mallorquí i concert de Boc i correfoc amb els dimonis de sa factoria a Son Servera. Diumenge ball i correfoc a Algaida per Sant Honorat. Dilluns dia gros a Manacor: al migdia sortida de cas baciner, arribada dels dimonis a s’Ajuntament, volta pels foguerons, completes! (tot un privilegi!), encesa del primer fogueró i volta amb els dimonis fins que tinguem forces. Dimarts, beneïdes a Manacor, s’horabaixa a Son Servera. Dia 18 llonguetades a Ciutat, sopar de llonguets entre llonguets. Dia 19: al migdia festa de la confraria de Sant Sebastià, passa-carrers, trobada amb Sant Rescat, “xupinasso” al bar Can Vinagre; encesa de fogueró gros a la Plaça Major, ballada i concerts de sa revetla, Orgull Llonguet i fins que facem un tro. 
 
Vos puc assegurar que hauré cremat almanco un parell de bocins de torró. Visca Sant Honorat, Sant Antoni i Sant Sebastià! Per molts d’anys! 
 
I recorda que cap  festa és millor que l’altra, en podem presumir de riquesa festiva. Si són oficials o no, si duen cinquanta anys o dos. Tota festa qualque dia comença i qui la manté viva és el poble, que si hi va, és perquè li agrada.
Vagis a on vagis, gaudeix des del respecte i deixa que els elements de la festa puguin lluir-la al màxim.

2012_01_03_img_2012_01_03_210416_x20pf01041463


Embafats de festa? Ara va de bo!

Esper que l’any que entra vos hagi duit molta salut per poder acabar de gaudir les grans festes de Mallorca.
Cansats de dinars i sopars, no tenim cap dia per descansar: ja ha començat el “tour” de torrades, foguerons, correfocs i ballades!
Abans de xerrar en futur voldria esmentar un poc les festes viscudes.

Dia 30 de desembre per mi és una ballada esperada, hi trobes molta gent coneguda que fa estona que no veus, els que estudien fora, sempre hi ha bon ambient. M’ho pas millor  que el dia de cap d’any postís i obligat. Enguany al parc de les estacions hem estat d’allò més ample. Ja ho sabem que els que miren sempre ho volen veure d’aprop i s’acosten sense deixar ballar, però per mida no era. De fet, pareixia que érem molt més! Era ben ple.

Enguany s’ha anomenat molt la festa de l’Estendard. Sembla mentida, sent una festa tan antiga, com encara hi ha gent que no conegui el protocol de la festa: els gegants, cossiers, cavallets, estesa de l’Estendard, la representació de la Colcada recitada per na Miquelina nostra o la llegenda de l’Home dels nassos. Els ciutadans (de potada) la vivim des de ben petits. Però això passa entre Ciutat i part forana. N’hi ha molts que són “molt del seu poble”, n’hi ha que són “molt de ciutat” i llavors estam els que ens agrada anar per tot. Perquè tant a uns com a d’altres els hi costa sortir del seu redol, més enllà del poble del costat és “Mordor”. Evidentment com el poble o ciutat de cada un: No hi ha res! És tan mallorquí això!

Bromes a part. Per si encara queda qualcú sense saber qui és: L’home dels nassos té tants de nassos com dies té s’any i només se’l pot veure dia 31 de desembre a la façana de Cort. Animant així als nins i grans a anar a veure el que ara serà oficial Diada de Mallorca, després de 700 anys, ja era hora. Malgrat que és un tema discutible. Hi ha gent que pensa que hauria de ser el dia de Sant Antoni. Jo consider que és més sentida la festa de l’Estendard com a identitari mallorquí,  en primer motiu perquè és la festa civil més antiga d’Europa i representa el canvi de societat que hi va haver i ha arribat fins als nostres dies. Pot ser per això hauria de seguir sent popular, o no. Sincerament no ho sé, però a mi me seguirà encantant anar a veure la festa de l’Estendard a la plaça de Cort.

A la tertúlia li fan homenatge i festa. Els primers minuts del darrer dia de l’any, és a dir, passada mitja nit, gaudirem del que va ser la primera festa de “s’Homo des nassos”(m’agradaria més que estigués escrit l’Home dels nassos, però bé). Amb un local ple de nassos, gent amb nassos per arreu del cos i brou econòmic passarem una vetlada ben agradable on una mà innocent llevà el penúltim nas del ja famós home. Qualsevol excusa és bona per fer festa.

15822584_1838435529733730_7460797012968979857_n

El cafè teatre La Terúlia ha agafat el relleu al nostre estimat Pinzell. Els ciutadans feia uns anys ens haviem quedat desamparats sense bar… “cultureta-folkie” per posar-li un adjectiu identificatiu. I malgrat el Pinzell és i serà insubstituïble, la tertúlia ens ha donat un llum diferent però igual de tènue per a fer les vetlades llonguetes. Li haurem de dir a la protagonista de la nova serie de IB3, Mai neva a Ciutat. Perquè segur que tu també la votares. Als ciutadans ens va reblenir el coret. Amb en Pau Debon i anomenar el Pinzell tot d’una ens va tenir venuts.

Els més valents joves d’Orgull Llonguet volgueren començar l’any com toca. Feren una quedada a les 8 del matí per fer una camillada al Born per berenar de xocolata amb ensaïmada. El que ha començat amb una taula improvisada i una grapada de joves pot acabar en una altra nova tradició. No obstant s’ha de plantejar millor com ho fem per dur les camilles fins al lloc a aquelles hores sense haver ni ensumat el llit.

Deixareu la sabateta al balcó? Les faves en remull pels camells? L’aigua pels reis? No s’han de perdre aquestes tradicions! A on s’ha vist mai! Per cert, jo sempre anava a la Colcada dels Reis d’Orient, ara resulta que no colquen sinó que cavalquen i a més són macs (sí, així ho he vist escrit, macs).  O m’estic tornant vella o ja no és el que era!

Però no passeu pena, que si vos han duit carbó servirà pel fogueró!! com bé ha dit la meva companya i amiga Carme Nicolau, i és a que a Manacor, com a altres pobles, aquesta festa Sant Antoniera es duu a la sang.

Els Reis Mags ja han passat
i a més d’un han duit carbó
però el podran emprar
dia 16 a nes foguerons.

Ja s’acosta Sant Antoni
i és des temps ho ha sabut
es termòmetre ha caigut
per poder cremar el dimoni.

Sant Antoni és malaltia
mos provoca addicció
feim gloses amb alegria
i sobretot amb devoció.

Preparats? Escalfau les mans que estam a punt de pendre el foc!

 

 

 


Massa preguntes a l’Aire

Què és correcte? Què és autèntic? Quin valor li hem de donar? Ho guardam a un calaix o ens ho feim nostre? Del programa Aire vull pensar que vol arribar a tothom, sobretot a gent que no és “folkie”, i que només tenen 45 minuts. D’acord, no va estar del tot malament, ja era hora que es xerràs de folk a la televisió però, molta gent ja n’ha fet el comentari. I jo també consider que si et dediques a fer un programa de divulgació televisiva que arriba a milers d’espectadors hauria de ser més plural i més objectiu. M’agradaria remarcar les bones explicacions de Francesc Vallcaneres i na Miquelina, em passaria hores escoltant-los.

El programa es desenvolupa dient que hi ha discussions i debats sobre l’autenticitat del ball de bot, però en cap moment anomena quins i ni les planteja. Que tanta sort, perquè no haguessin sortit del seu llombrígol. Havent-hi tantes escoles com hi ha i altra gent que hi ha investigat… no hi queda reflectit. Aquest és el problema, que en vers de xerrar-ne, cada escola es pensa tenir la pedra filosofal i no surt de la seva teoria. Quantes vegades heu sentit: “Noltros sí que anam ben vestits, això es duia així!” o “Noltros ballam mallorquí i no com a plaça”. Per què no compartim enriquint la nostra cultura? La unitat no vol dir uniformitat. Per qui no n’entén i mira el programa, pareix que només existeix una escola de ball. Hem pogut observar que hi ha frases molt categòriques i no s’atura a reflexionar altres visions o maneres de fer. I no estic qüestionant en cap moment la feina del folklorista Bartomeu Ensenyat! Ni molt manco. El seu treball és imprescindible, però no únic; ja es ballava abans. Què hagués estat del ball de bot sense la seva aportació? Per així com l’entenem ara és essencial, però en realitat mai ho podrem saber. 

I què en podem dir de la música? Va des de la tradició a les noves músiques, conservant tot l’esperit folk. Així com en el ball hem vist una variació “modernitzadora” però també ens trobam els conservadors que replegarien tot el saber d’un moment donat dins una vitrina, hem vist noves propostes com Folk Souvenir, Cap de turc o els Ferments de Miquel Brunet.

Com que sempre hem sentit el “noninó” o el “tira-li cosetes” no ens adonem de tot el bagatge cultural i musical que tenim al darrere. És el de sempre, fins i tot li ha quedat un regust a ranci. Per què? Com bé explica Miquela Lladó a Aire, molta gent ho recorda com el què es va reconstruir a l’època franquista. No hem de tenir por a les iniciatives de cultura viva donades a la societat illenca actual. Us convid a cercar el disc de Marusa Cano i veureu el canvi, bastant nou pels anys 80.

Hi ha hagut diferents estils musicals que han reflectit el nostre bagatge musical. Recordam l’obra mestra de Toni Roig Al-mayurqa Clàssic. També Enrique Pastor publicà obres de concert Sa nostra terra (1979), Jota marinera, Sor Tomasseta, Parado de Valldemossa, Jota de sa potada, Copeo matancer, etc. per a orquestra o banda de música. D’altres composicions actuals d’agrupacions de ball de bot per a tocar conjuntament amb banda, com són Connaught un fandango per a xeremies ( i banda) o Somni de lluna, d’ Antoni Galmés Matamalas.

Què me’n deis dels arranjaments d’Antoni Genovart dels Xeremiers del Puig de Sa Font. O Ballugall, que ambdós, fan adaptacions de les peces clàssiques canviant les tonalitats, fent que cobrin vida. Per què qui diu que abans sonessin així? Heu pensat que pot ser el dia que transcrigueren una melodia el sonador de pagès no estava inspirat o ho va voler variar?

Són massa preguntes a l’aire, el que sí que sabem és que el que queda estàtic es rovella i la cultura viva mai no mor.

 


Sa Torre i la Banda de Música de Manacor

Qui li havia de dir a Madò Llúcia que s’estrenaria en concert davant un Auditori de Manacor estibat fins a dalt (amb prou feines hi havia seients a les darreres fileres) i acompanyada ni més ni manco que de l’Agrupació Sa Torre? Això és precisament el que passà diumenge passat i, ja li vaig dir: aquest article el volia i em tocava escriure’l a mi!

El concert es presentava sota els mots «Música mallorquina», en un sentit més ampli del que habitualment tractam al blog: hi tengueren cabuda peces tradicionals, de caràcter popular, inspirades en motius populars i peces més erudites, podríem dir de cambra, d’autoria mallorquina i relacionades amb la nostra terra. Un menú que firmaven la Banda de Música de Manacor i l’Agrupació Folklòrica Sa Torre. Quina pinta!

No us enganaré: per a mi va ser un goig. Tot, de dalt a baix. La selecció de peces, com sonaren, l’entrega del públic… i, el que més m’agradà de la cita: la barreja entre els sons tradicionals i una banda, en aquest cas, farcida de matisos i preparada per a l’ocasió. A qualcú se li podria presentar dissonant? Res més lluny de la realitat: les jotes, els ritmes de sa Torre, adquirien una dimensió fora mida, plena de matisos per explorar i delitar-se. Conaught, peça original del segon disc de sa Torre, que veié la llum no fa molt, es vestí d’autèntica gala: una cançó amb estructura i ritme de fandango, amb aires de música celta, engalanada de sons i instruments que la feien encara més profunda: ho feia vibrar tot. Pell de gallina. Massa temps ha passat per haver de sentir una nova proposta que a molts ens recordà sens dubte a Al-Mayurqa Classic…

Madò Llúcia en declaracions posteriors al concert per al seu propi blog expressà que ho havia gaudit com si d’una espectadora més es tractàs. I no només n’estic content i li don la meva més sincera enhorabona, sinó que celebr aquest esperit perquè, fet, això són emocions que es transmeten a través de la música. No deu ser cert que un músic que pateix també transmetrà patiment en compartir la seva música? Així que això sí que és un pas de gigant, Madò Llucia!

No m’aturaré tampoc a comentar peça per peça, però vull anar a la part crítica i amb la que he trobat molts de combregants: una llàstima que una proposta com aquesta, atractiva i tan enriquidora però tan poc habitual, acabi en una anècdota, en aquest senzill esdeveniment que queda en el record dels presents i en les paraules d’un blog com aquest que no es cansarà mai de reivindicar més espai per a propostes així! Sí que és cert que el públic de Manacor va ser un luxe, omplint l’auditori i demanant una altra i una altra cançó més… però tant de bo que no quedi només en això!

L’altre detall que vull remarcar, i ja deixaré de banda la simbiosi entre els dos tipus d’agrupació musical: un fet que és una evidència però que sovint no hi donam importància: només pel lloc i les circumstàncies, sa Torre sonà de luxe. Potser comença a ser hora que ens espolsem la idea que els grups que sonen música pensada per ballar els hàgim de sentir sempre a una plaça, envoltat de renous, cotxes, problemes tècnics o equips tècnics insuficients… i l’entranyable però tan desafortunada companyia de les castanyetes del públic, no sempre ben sincronitzades. Tant de bo sa Torre i altres grups ens regalassin molt més sovint el gust de poder-los sentir en unes condicions acústiques molt més agradoses. Jo m’ho prenc com un regal per a l’oïda però també com un regal per als músics, que sens dubte gaudeixen de poder oferir-nos així el seu tresor artístic i que mereixen, també, el nostre reconeixement.


Qui no coneix a en Mateu Jaume?

Tan si el coneixes com si només l’has vist per plaça, vos promet que és un jove que paga la pena escoltar. Perquè és agut, humil, bona gent i amb gran personalitat. Un “xou-man”, gran ballador i un artista. Hem aprofitat perquè ens conti una de les “neo-tradicions” (o recuperació) del seu poble: els cavallets de Vilafranca de Bonany.
Juntament amb El magatzem del Sol començam un nou projecte combinant cultura popular i decoració que esperem que vos agradi. Amb nosaltres ha hagut de patir ser un conillet d’indies amb això de com fer un vídeo condret i el que havia de ser una entrevista pel juliol ha hagut d’esperar fins ara. Però diuen que si es fa esperar, és perquè és bo. Idò esper que vos agradi la seva entrevista. Ara aprofitant aquests dies de pluja per a estar davant l’ordinador, podeu entrevenir-vos a mirar fins al final, no té pèrdua!

Ja em contareu que vos ha semblat!

 

 


Festes de Palma. Canamunt i Canavall 2016.

Ja passades i ben païdes les festes de Canamunt i Canavall no podia estar sense escriure-hi unes paraules. Hom sap que el mes de setembre és feixuc i s’intenta agafar una rutina i una tornada a la realitat que a vegades costa i et fa anar més saturat, si cap. En el momentet que he tengut avui per dedicar-hi, he pogut fer un vídeo recopilatori del que vaig enregistrar amb la meva humil càmera durant aquests quatre dies de festes de Canamunt i Canavall.
Què vos puc dir? Que l’organització d’Orgull Llonguet ha fet una feinada! Amb molt de gust i ganes, clar, sinó no hi hauria iniciatives com aquesta. Els bandolers i bandoleres canamunter i canavallers han respost molt bé i aquest és el millor premi pels qui fan feina que hi ha darrera i ningú veu.
Pep Cabrit i Eduard de Sastre. Els seus noms seran recordats de per vida com a primers senyors de Canavall i Canamunt. S’han ficat de valent als seus papers i se’ls veia passar-s’ho súper bé fent de caps del seu bàndol. Les seves idees i entremaliadures han alimentat als bandolers per a donar-ho tot a la batalla.
L’aigua, que inferior a l’any passat i reciclada, va bastar bé per a xopar a tot participant. Ara és temps per a repassar i reflexionar quines mancances s’han de reforçar i a esperar amb ànsia la lluita de l’any que ve.

No puc dir massa més que: Enhorabona Orgull Llonguet! molta força i coratge per a seguir endavant!
Visca Palma! Visca Ciutat! I que visquin les ciutadanes i ciutadans! (orgullosos de ser de Palma, que quedi clar!)
Fins aviat!