Category Archives: Reflexions

Aficionada a la música

Viure a una ciutat plena de cultura i d’artistes per a una «folkie» com jo és molt gratificant. Pocs trobaràs que no sàpiguen ballar, sonar, actuar, pintar, glosar, fer bísties o altres figures… toquen tots els camps. Manacor et brinda en un ampli ventall d’activitats d’allò més «coolturetas», com poden ser: els castellers, el geganters, les diferents escoles de ball de bot, els xitxeros amb empenta, etc. Si t’avorreixes és perquè vols.
Fa molts d’anys, per no dir pràcticament tota la vida, que tenia una espineta, una feina pendent per a acabar d’arrodonir el sentit a la vida. Sempre he volgut aprendre música. No va ser per falta d’insistència a casa o intents en fals, supòs que em mancava seguretat i decisió. Sempre he vist als músics com a éssers molt intel·ligents, com si fossin d’altre món. Admirables.

IMG-20150718-WA0015

Gràcies a la banda de Manacor he pogut participar activament a diferents festes populars de la ciutat, des de les més novelles a les més arrelades. I és que una banda és un element molt representatiu de molts de pobles (o ciutats). És que hi ha festa sense música?

IMG_20170519_192504911

I perquè vos cont tot això? Perquè ho duc a dins i ho he de treure, ha de florir com una margalida. Són les meves reflexions del meu primer any com a component d’una banda.

15994392_1292319627495453_1277798654814561062_o

*foto de Mateu Pasqual

La música emociona i interpretar amb més gent és tot un conjunt d’emocions. Quan un fa el que pot, no és pot demanar més. Ningú ha dit que sigui un camí fàcil, de fet, és un aprenentatge bastant llarg, saps que n’hi ha d’aspectes a tenir en compte! Quan vas a classe tota orgullosa per la feina que t’has preparat i llavors el professor te troba mil i una pega! (que no en podria mai xerrar-ne malament del meu mestre! Per això està, per fer-te millorar) Quan veus una interpretació que sembla fàcil i veus com es deixa dur, la música flueix, allà darrera hi ha tot un món complex i perfectament matemàtic. Hi ha dies més positius que d’altres. Adaptar-se als horaris d’assajos, compaginar-ho amb els horaris de feina, adaptar-te als canvis de son. Hi afegesc que no som del poble i et coneixen poc (que per agafar confiança amb un manacorí… aferra-t’hi i coratge!) Comparteixes la sala amb una quarantena de persones de diverses etapes de la vida. Només la convivència als assajos ja és tot un aprenentatge. Veus companys molt professionals de gran qualitat que sempre intenten millorar-se, d’altres que no li poden dedicar tot el temps que voldrien. I tu molts de dies et sents tan petita que penses: i què faig jo aquí si això me ve gros!

Per a ells que fa anys que hi són, tot els hi és familiar, la majoria han fet estudis reglats de música i tu senzillament ets una aficionada. Sense voler donen per suposat molts de petits detalls que a tu com a novell et sorprenen i et provoquen tota sèrie d’emocions. Tan simple com un grapat de paraules que no entens, actituds dels companys que no saps perquè ho fan, canvis al paper que et fan sentir inútil. Frustració o impotència, per posar uns exemples. Però quan hi reflexiones i ho entens, ja ho has aprés i és realment satisfactori i molt, però molt gratificant quan veus que te’n desfàs i surt. Ningú va dir que fos fàcil. Tanta sort que altres vessants del folk em donen bastant experiència sobre com va un espectacle darrera les cortines.

Xerres amb altres amics músics i sembla que el que t’ha tocat viure a aquest lloc no està gens malament i què si haguessis anat a parar a un altre paratge, pot ser no hagués tingut tanta sort. Pel que veig, amb els meus ulls novells però bones ulleres, puc dir que el nostre director actual, n’Eduard, com a bon valencià viu la seva feina amb gran passió i ens marca reptes constantment per a superar-nos a diari. Ell i els altres artistes que ens ajuden als assajos parcials, ens donen grans dosis de motivació però també de humilitat per què el procés del músic no acaba mai, l’aprenentatge, com a la vida, és permanent.

En fi, el que pretenia ser un missatge de text d’agraïment, s’anava transformat a correu electrònic, i ha acabat en article publicat.

Emboirada “d’encisament” i plena d’ignorància seguiré el meu camí constant per arribar cada dia un poc més a dalt.  No em queda res!
Fins aviat!


Massa preguntes a l’Aire

Què és correcte? Què és autèntic? Quin valor li hem de donar? Ho guardam a un calaix o ens ho feim nostre? Del programa Aire vull pensar que vol arribar a tothom, sobretot a gent que no és “folkie”, i que només tenen 45 minuts. D’acord, no va estar del tot malament, ja era hora que es xerràs de folk a la televisió però, molta gent ja n’ha fet el comentari. I jo també consider que si et dediques a fer un programa de divulgació televisiva que arriba a milers d’espectadors hauria de ser més plural i més objectiu. M’agradaria remarcar les bones explicacions de Francesc Vallcaneres i na Miquelina, em passaria hores escoltant-los.

El programa es desenvolupa dient que hi ha discussions i debats sobre l’autenticitat del ball de bot, però en cap moment anomena quins i ni les planteja. Que tanta sort, perquè no haguessin sortit del seu llombrígol. Havent-hi tantes escoles com hi ha i altra gent que hi ha investigat… no hi queda reflectit. Aquest és el problema, que en vers de xerrar-ne, cada escola es pensa tenir la pedra filosofal i no surt de la seva teoria. Quantes vegades heu sentit: “Noltros sí que anam ben vestits, això es duia així!” o “Noltros ballam mallorquí i no com a plaça”. Per què no compartim enriquint la nostra cultura? La unitat no vol dir uniformitat. Per qui no n’entén i mira el programa, pareix que només existeix una escola de ball. Hem pogut observar que hi ha frases molt categòriques i no s’atura a reflexionar altres visions o maneres de fer. I no estic qüestionant en cap moment la feina del folklorista Bartomeu Ensenyat! Ni molt manco. El seu treball és imprescindible, però no únic; ja es ballava abans. Què hagués estat del ball de bot sense la seva aportació? Per així com l’entenem ara és essencial, però en realitat mai ho podrem saber. 

I què en podem dir de la música? Va des de la tradició a les noves músiques, conservant tot l’esperit folk. Així com en el ball hem vist una variació “modernitzadora” però també ens trobam els conservadors que replegarien tot el saber d’un moment donat dins una vitrina, hem vist noves propostes com Folk Souvenir, Cap de turc o els Ferments de Miquel Brunet.

Com que sempre hem sentit el “noninó” o el “tira-li cosetes” no ens adonem de tot el bagatge cultural i musical que tenim al darrere. És el de sempre, fins i tot li ha quedat un regust a ranci. Per què? Com bé explica Miquela Lladó a Aire, molta gent ho recorda com el què es va reconstruir a l’època franquista. No hem de tenir por a les iniciatives de cultura viva donades a la societat illenca actual. Us convid a cercar el disc de Marusa Cano i veureu el canvi, bastant nou pels anys 80.

Hi ha hagut diferents estils musicals que han reflectit el nostre bagatge musical. Recordam l’obra mestra de Toni Roig Al-mayurqa Clàssic. També Enrique Pastor publicà obres de concert Sa nostra terra (1979), Jota marinera, Sor Tomasseta, Parado de Valldemossa, Jota de sa potada, Copeo matancer, etc. per a orquestra o banda de música. D’altres composicions actuals d’agrupacions de ball de bot per a tocar conjuntament amb banda, com són Connaught un fandango per a xeremies ( i banda) o Somni de lluna, d’ Antoni Galmés Matamalas.

Què me’n deis dels arranjaments d’Antoni Genovart dels Xeremiers del Puig de Sa Font. O Ballugall, que ambdós, fan adaptacions de les peces clàssiques canviant les tonalitats, fent que cobrin vida. Per què qui diu que abans sonessin així? Heu pensat que pot ser el dia que transcrigueren una melodia el sonador de pagès no estava inspirat o ho va voler variar?

Són massa preguntes a l’aire, el que sí que sabem és que el que queda estàtic es rovella i la cultura viva mai no mor.

 


Les agrupacions “a l’antiga”

Hi ha agrupacions de ball mallorquí (que no ball de bot) que estan passant moments no tan bons com uns anys, principalment conec a Aires del pla Llucmajorer, sa Revetla de Son Servera i Aires de muntanya de Selva.

Per Sant Joan, dia del patró de Son Servera i dia en què l’agrupació fa el ball de l’oferta, va ser la primera vegada després de més de 50 anys que no es pogué fer el ball religiós. Tot per manca de gent. De les agrupacions que he anomenat sé que tenen aquest problema. Tengueren anys de bonança i han passat molts de balladors per elles però actualment estan en un moment que no saben si suraran.

Sempre he pensat que aquestes agrupacions, creades en un temps de repressió i d’intentar conservar “lo nostro”, tenen el seu mèrit perquè no eren temps fàcils i feren agafar valor als costums d’un temps. Que pens que han fet? Mitificar una època concreta del ball a Mallorca, vestir-se com bonament saberen i inventar-se coreografies per por de què no es perdessin uns balls. Que qualque dia tota festa comença, clar, però el ball d’un temps i el d’ara, per sort, és i ha de seguir sent improvisat deixant lliure la imaginació del qui comanda. I aquest fet tan simple és el que el manté viu. Queda reflectit veient com estan actualment aquestes agrupacions a l’antiga i les que ja han desaparegudes.

Ja ho diuen, evolucionar o morir. Si et quedes estancat durant quaranta o cinquanta anys fent les mateixes coreografies i vestint de manera incorrecta mesclant peces de roba de diferents èpoques perds: credibilitat, interès pel públic i motivació per part dels components. Amb el tema ball veig clar que és cert que podem conservar els boleros antics, el fandango pollencí o altres com a peces de ball muntades, perquè fa “gràcia” ballar-ho a l’antiga i agrada conservar-ho però quan els balladors l’avorreixin quedarà oblidat. En el tema de la vestimenta, ara hi ha agrupacions que n’han fet molt bona feina per a fer una mostra de com vestien a una època concreta, havent-hi concordança en les peces de roba. Aquestes perduraran perquè tenen la vitalitat de seguir investigant i preparar interessants mostres que ens aporten sempre qualque coneixement i aprenentatges nous. El ball d’aquestes agrupacions és un espectacle teatral el qual duen repetint any rere any. Jo també he fet el “show” a un hotel amb escenografia i escenificació dels balls depenent si era s’era o collir figues. I també tenc el “trake” mal compost per simple ignorància perquè fa un temps es pensava que era el “correcte”.

Ara ens trobam amb dos vessants: les que duen teles lluentes i modifiquen els patrons perquè quedin més esveltes les vestimentes i els que tenen cura d’anar tal com anaven abans. A la península també ens hi trobam amb agrupacions de ball amb la mateixa pedagogia, coreografia “trake” per fer guapo i llestos. Sincerament, em fa llàstima que s’hagi de mantenir així un ball, perquè amb el pas del temps agafa olor a ranci. També em fa llàstima que s’hagi perdut el copeo, queda poca gent que sàpiga alguns punts que diuen ser de copeo. Però si ha passat això és perquè la gent no l’ha seguit ballant, no? Seguint el concepte de cultura popular, si el poble no el balla, deixa de ser popular i es perd.

M’encantaria saber que n’opinau, i potser no he sabut ordenar totes les meves idees sobre aquest tema, és complexe. Però que en pensau? Va. S’han de perdre aquests balls? Vist que molts van desapareixent, els recuperaran d’aquí a 20 anys els nostres néts com a una joia?

Balls-Mallorquins-premsa1

 


Ja vos podeu amagar: No! Sortiu de l’amagatall, per què, qui us cerca? (Segona part)

Conversant amb uns i d’altres, he reflexionat sobre l’anterior pregunta que vaig fer: a on sou, músics? Ser-hi hi són. Pot ser hauria estat millor demanar: qui és que organitza els esdeveniments culturals/musicals? Qui tria als músics que sonen? El públic? Un “mandamás” (que possiblement no és músic)? Algú interessat pels doblers que mourà? I ara vos deman, què és millor un grup que mou molta gent o que tengui qualitat? Sol anar relacionat? Depèn.

Tot és un tema d’educació en la societat, quina cultura musical tenim? I quina cultura musical volem? Si estam avesats al “pan et circenses”, al que ens donen, mastegat i paït, allò ens semblarà bo.

És que aquests no cobren! Aquí entram a un altre tema… En faré una comparació amb un altre exemple que es pot relacionar. Unes galetes fetes amb farines integrals locals són més cares que unes del súper: La gent que no valora l’elaboració dirà: oh! que cares, allà valen només cèntims!, sí, però quines seran més saludables? El problema és que ens hem avesat als preus barats. No, barats, no, tirats per terra (per motius que ara seria llarg per reflexionar i ens desviaríem massa)  i no apreciam el producte bo.

És clar, amb la música igual, qui contracta no veu quants d’anys duu estudiant i assajant. És així com hem d’educar l’orella? Conformant-nos amb el que una persona que, potser n’entengui o no, ha triat? Ens deixam dur pel “postureig” o miram la qualitat del que volem oferir o anar a escoltar? Us record que jo també som principiant i, ni em consider música, aficionada, si un cas. Avançarà la cultura musical cap a una exigència de més qualitat?  Com promocionam la cultura? Moltes vegades camuflada pels “gins-tònics” i “vermuts” dels cool-turetas o cul-turetas (la diferència la trobaràs entre el significat dels prefixos) .

Com podem fer per millorar l’educació musical de la població en general d’aquesta illa aïllada?

 

Esper us agradi, malauradament aquest vídeo no ha estat gravat als carrers de cap vila o ciutat de la roca gran. Voldria remarcar que ha estat compartit aquest i no un altre casualment. Em serveix d’exemple però no ha estat cercat, direm que ha estat una causa-litat.

 

 

 


Músics, a on sou?

Perquè m’entengueu jo som la primera que intenta ser músic i sé les dificultats que duu aprendre un instrument, llegir solfa i entendre el llenguatge fins al punt de la improvisació. I sabeu que si no remuc no som jo. I a vegades perquè se’ns encengui sa bombeta ens han de dir veritats que no sempre agraden. Però que són opinions! I si tots pensàssim igual, seria molt avorrit. Conec molts de músics, però a on són? No estau cansats de música comercial buida?

Hi ha una aturada en el temps d’inspiració?  Per què fa anys que els grans de Música Nostra tenen la mateixa bulla? Eh! I que consti que em xifla i mai em cansaria d’escoltar-la.

Cert, que hi ha coses que no s’han de perdre però enyor un poc d’innovació i qualitat. I per què nou romancer no fa romanços ballables? Com així només sona una vegada a l’any!? Per quan un altre grup de la qualitat de Música Nostra, Caliu, o un Quart Creixent? Sembla que ens haguéssim de conformar amb el “tira-li cossetes”!

Ho sé, sembla que estic obsessionada, no, gaudesc molt de ball però sempre ens hem de demanar més per anar aprenent i avançant, perquè la vida és un llarg aprenentatge en el qual creixem i ens milloram.

No gaudiu escoltant a Boc? Que fusiona estils i creen amb una bona qualitat musical? O taverners? Xarxa, Sigramaça… Hi haurà relleu dels mítics: Antònia Font, Anegats…?

Cada grup és un món, i és difícil trobar músics que s’avenguin, que s’entenguin i després de molta feina puguin sortir a mostrar els resultats. Per això mateix tots els que ho poden fer ja tenen el seu mèrit. A més, sabent que les oportunitats de ser contractats són poques també és “normal” que no hi hagi font d’inspiració. Els músics són artesans, dels que fan les coses pel simple fet de fer-les bé, com defineix Carles Capdevila.

Qualque u vol adoptar una trompeta aficionada amb ganes d’aprendre? Que n’és de mal de fer ser amant del folk i el swing alhora! En farem una fusió amb els estils de moda? Creativitat al·lots! Que en pensarem d’això d’aquí a uns anys?

Curiosament en Marcel Pich fa anys que en xerra d’aquest tema. Com veis el panorama musical actual a Mallorca?  Em deix grups com L’Equilibriste, Donallop, Cap de turc, etc.  Són manies meves o també voleu més varietat?

Ara que estan tan de moda les jam session, no us animeu aquest dijous (cada segon dijous de mes) a venir al Museu de la Jugueta a sonar folk d’arreu del món? Vine a compartir coneixements!

Músics! Sortiu al carrer! A casa no se us sent!

 

 


Experiències. La beata a la Vila.

Malgrat no ho sembli, una folkie com jo, mai havia estat a la processó més típica de Mallorca. Avesada a «l”altra» la vilera és més processó que res. Tanta sort que els dimonis ens entretenen el camí jugant amb les gerres perquè l”ambient estava molt apagat. El tema que més em va impactar va ser la vestimenta. Just conec dos vileros que són bastant respectuosos en el tema de com vestir-se i em va sorprendre la quantitat de desbarats que vaig veure.
Tanta gent com es preocupa per l”estudi de com exactament anaven en aquella època i les desfresses que vaig veure ahir. Ja ho deim: «entre poc i massa…»
Trobau que s”hauria de mantenir un estàndard? I si és així? Quin s”imposa?
M”és curiós aquest tema perquè cada agrupació diu tenir el seu estudi personal sobre com anàvem vestits fa segles. Sempre que miren a les altres agrupacions sents qualque comentari de tipus: -mira com van, aquests manegots no van amb sa marinera; quan duien aquesta falta no anaven amb aquest rebosillo; aquestes bufes no tenen prou fonada; aquesta no duu «s”entonpeu» de dos pams, aquesta falda és de principis de segle XIX, etc. Tothom es pensa anar més correcte que els altres.
És d”admirar la feinada que fan en documentar-se, és perfecte, millor que inventar-se coreografies i deixar-les plasmades com a antigues de dubtosa historicitat. Tot té el seu emperò.
Desfressa o vestit típic? I perquè típic? Perquè vestir-se com fa tres segles? Perquè no com fa cinc? Curiós. Malgrat les preguntes que em faci m”agrada, ho sabeu. Ara això sí, propòs una millora per festes com aquesta o sa vermada, que hi ha més «pirates» que no pagesos.
Diguem no al rebosillo passat per ull! 😀


Volem més ballades a la plaça de Son Ferriol!

Quin goig de ballar còmodes i amples amb sa gentada que hi havia, fins i tot hi cabien cadires!! Impresionant s’ambient. Una plaça carregada de bona gent que enyorava: la sorpresa del meu amic Ben amat;  en Biel de s’alqueria; jovent de totes bandes, fins i tot de per Catalunya;  de s’escola de ball de bot des Pont d’Inca, ninets que ho feien rebé a sa bullanguera (malgrat sortissen sempre just quan sa nostra rossa acabava d’entrar a sa rotlana). Espectacular. Encara així m’ha  faltat gent de llevant… però sinó hagués estat perfecte i la perfecció no existeix. M’ho he passat pipa. Així dóna gust anar a ballar. És cert que  només el fet d’anar a ballar a plaça agrada, però la companyia fa molt. Jo feia un parell de ballades que no tenia ballera, me cansava aviat i m’aturava a moltes cançons i és que em faltava això, molta de sa gent que avui m’he trobat. Crec que en podem presumir d’aquest gran fet social popular que mantenint la tradició és tan viu i actual.
Vull més ballades com aquesta, amb una bona plaça plena i bona música (un poquet més fluixa no estaria de demés! Tornarem sords!)

A dormir i a reposar ses cametes que demà en torna haver de ball.

Fins aviat amics!