Category Archives: folk

Aficionada a la música

Viure a una ciutat plena de cultura i d’artistes per a una «folkie» com jo és molt gratificant. Pocs trobaràs que no sàpiguen ballar, sonar, actuar, pintar, glosar, fer bísties o altres figures… toquen tots els camps. Manacor et brinda en un ampli ventall d’activitats d’allò més «coolturetas», com poden ser: els castellers, el geganters, les diferents escoles de ball de bot, els xitxeros amb empenta, etc. Si t’avorreixes és perquè vols.
Fa molts d’anys, per no dir pràcticament tota la vida, que tenia una espineta, una feina pendent per a acabar d’arrodonir el sentit a la vida. Sempre he volgut aprendre música. No va ser per falta d’insistència a casa o intents en fals, supòs que em mancava seguretat i decisió. Sempre he vist als músics com a éssers molt intel·ligents, com si fossin d’altre món. Admirables.

IMG-20150718-WA0015

Gràcies a la banda de Manacor he pogut participar activament a diferents festes populars de la ciutat, des de les més novelles a les més arrelades. I és que una banda és un element molt representatiu de molts de pobles (o ciutats). És que hi ha festa sense música?

IMG_20170519_192504911

I perquè vos cont tot això? Perquè ho duc a dins i ho he de treure, ha de florir com una margalida. Són les meves reflexions del meu primer any com a component d’una banda.

15994392_1292319627495453_1277798654814561062_o

*foto de Mateu Pasqual

La música emociona i interpretar amb més gent és tot un conjunt d’emocions. Quan un fa el que pot, no és pot demanar més. Ningú ha dit que sigui un camí fàcil, de fet, és un aprenentatge bastant llarg, saps que n’hi ha d’aspectes a tenir en compte! Quan vas a classe tota orgullosa per la feina que t’has preparat i llavors el professor te troba mil i una pega! (que no en podria mai xerrar-ne malament del meu mestre! Per això està, per fer-te millorar) Quan veus una interpretació que sembla fàcil i veus com es deixa dur, la música flueix, allà darrera hi ha tot un món complex i perfectament matemàtic. Hi ha dies més positius que d’altres. Adaptar-se als horaris d’assajos, compaginar-ho amb els horaris de feina, adaptar-te als canvis de son. Hi afegesc que no som del poble i et coneixen poc (que per agafar confiança amb un manacorí… aferra-t’hi i coratge!) Comparteixes la sala amb una quarantena de persones de diverses etapes de la vida. Només la convivència als assajos ja és tot un aprenentatge. Veus companys molt professionals de gran qualitat que sempre intenten millorar-se, d’altres que no li poden dedicar tot el temps que voldrien. I tu molts de dies et sents tan petita que penses: i què faig jo aquí si això me ve gros!

Per a ells que fa anys que hi són, tot els hi és familiar, la majoria han fet estudis reglats de música i tu senzillament ets una aficionada. Sense voler donen per suposat molts de petits detalls que a tu com a novell et sorprenen i et provoquen tota sèrie d’emocions. Tan simple com un grapat de paraules que no entens, actituds dels companys que no saps perquè ho fan, canvis al paper que et fan sentir inútil. Frustració o impotència, per posar uns exemples. Però quan hi reflexiones i ho entens, ja ho has aprés i és realment satisfactori i molt, però molt gratificant quan veus que te’n desfàs i surt. Ningú va dir que fos fàcil. Tanta sort que altres vessants del folk em donen bastant experiència sobre com va un espectacle darrera les cortines.

Xerres amb altres amics músics i sembla que el que t’ha tocat viure a aquest lloc no està gens malament i què si haguessis anat a parar a un altre paratge, pot ser no hagués tingut tanta sort. Pel que veig, amb els meus ulls novells però bones ulleres, puc dir que el nostre director actual, n’Eduard, com a bon valencià viu la seva feina amb gran passió i ens marca reptes constantment per a superar-nos a diari. Ell i els altres artistes que ens ajuden als assajos parcials, ens donen grans dosis de motivació però també de humilitat per què el procés del músic no acaba mai, l’aprenentatge, com a la vida, és permanent.

En fi, el que pretenia ser un missatge de text d’agraïment, s’anava transformat a correu electrònic, i ha acabat en article publicat.

Emboirada “d’encisament” i plena d’ignorància seguiré el meu camí constant per arribar cada dia un poc més a dalt.  No em queda res!
Fins aviat!


Entrevistam a Toni Genovart.

Tenim aquí el nostre darrer enregistrament. Hem volgut entrevistar a un xeremier que trobam que mereix sentir-se especial amb la feinada que ha fet. Sobre què ha treballat? Escrivint sobre xeremies, component i fent arranjaments, dirigint la revista Es grall, fent classe, i tot el que no sabem! Encara no el coneixes? Idò aquí el tens!

A més a més pots consultar les seves web com també pots conèixer als Xeremiers del Puig de sa Font.


Massa preguntes a l’Aire

Què és correcte? Què és autèntic? Quin valor li hem de donar? Ho guardam a un calaix o ens ho feim nostre? Del programa Aire vull pensar que vol arribar a tothom, sobretot a gent que no és “folkie”, i que només tenen 45 minuts. D’acord, no va estar del tot malament, ja era hora que es xerràs de folk a la televisió però, molta gent ja n’ha fet el comentari. I jo també consider que si et dediques a fer un programa de divulgació televisiva que arriba a milers d’espectadors hauria de ser més plural i més objectiu. M’agradaria remarcar les bones explicacions de Francesc Vallcaneres i na Miquelina, em passaria hores escoltant-los.

El programa es desenvolupa dient que hi ha discussions i debats sobre l’autenticitat del ball de bot, però en cap moment anomena quins i ni les planteja. Que tanta sort, perquè no haguessin sortit del seu llombrígol. Havent-hi tantes escoles com hi ha i altra gent que hi ha investigat… no hi queda reflectit. Aquest és el problema, que en vers de xerrar-ne, cada escola es pensa tenir la pedra filosofal i no surt de la seva teoria. Quantes vegades heu sentit: “Noltros sí que anam ben vestits, això es duia així!” o “Noltros ballam mallorquí i no com a plaça”. Per què no compartim enriquint la nostra cultura? La unitat no vol dir uniformitat. Per qui no n’entén i mira el programa, pareix que només existeix una escola de ball. Hem pogut observar que hi ha frases molt categòriques i no s’atura a reflexionar altres visions o maneres de fer. I no estic qüestionant en cap moment la feina del folklorista Bartomeu Ensenyat! Ni molt manco. El seu treball és imprescindible, però no únic; ja es ballava abans. Què hagués estat del ball de bot sense la seva aportació? Per així com l’entenem ara és essencial, però en realitat mai ho podrem saber. 

I què en podem dir de la música? Va des de la tradició a les noves músiques, conservant tot l’esperit folk. Així com en el ball hem vist una variació “modernitzadora” però també ens trobam els conservadors que replegarien tot el saber d’un moment donat dins una vitrina, hem vist noves propostes com Folk Souvenir, Cap de turc o els Ferments de Miquel Brunet.

Com que sempre hem sentit el “noninó” o el “tira-li cosetes” no ens adonem de tot el bagatge cultural i musical que tenim al darrere. És el de sempre, fins i tot li ha quedat un regust a ranci. Per què? Com bé explica Miquela Lladó a Aire, molta gent ho recorda com el què es va reconstruir a l’època franquista. No hem de tenir por a les iniciatives de cultura viva donades a la societat illenca actual. Us convid a cercar el disc de Marusa Cano i veureu el canvi, bastant nou pels anys 80.

Hi ha hagut diferents estils musicals que han reflectit el nostre bagatge musical. Recordam l’obra mestra de Toni Roig Al-mayurqa Clàssic. També Enrique Pastor publicà obres de concert Sa nostra terra (1979), Jota marinera, Sor Tomasseta, Parado de Valldemossa, Jota de sa potada, Copeo matancer, etc. per a orquestra o banda de música. D’altres composicions actuals d’agrupacions de ball de bot per a tocar conjuntament amb banda, com són Connaught un fandango per a xeremies ( i banda) o Somni de lluna, d’ Antoni Galmés Matamalas.

Què me’n deis dels arranjaments d’Antoni Genovart dels Xeremiers del Puig de Sa Font. O Ballugall, que ambdós, fan adaptacions de les peces clàssiques canviant les tonalitats, fent que cobrin vida. Per què qui diu que abans sonessin així? Heu pensat que pot ser el dia que transcrigueren una melodia el sonador de pagès no estava inspirat o ho va voler variar?

Són massa preguntes a l’aire, el que sí que sabem és que el que queda estàtic es rovella i la cultura viva mai no mor.

 


Les agrupacions “a l’antiga”

Hi ha agrupacions de ball mallorquí (que no ball de bot) que estan passant moments no tan bons com uns anys, principalment conec a Aires del pla Llucmajorer, sa Revetla de Son Servera i Aires de muntanya de Selva.

Per Sant Joan, dia del patró de Son Servera i dia en què l’agrupació fa el ball de l’oferta, va ser la primera vegada després de més de 50 anys que no es pogué fer el ball religiós. Tot per manca de gent. De les agrupacions que he anomenat sé que tenen aquest problema. Tengueren anys de bonança i han passat molts de balladors per elles però actualment estan en un moment que no saben si suraran.

Sempre he pensat que aquestes agrupacions, creades en un temps de repressió i d’intentar conservar “lo nostro”, tenen el seu mèrit perquè no eren temps fàcils i feren agafar valor als costums d’un temps. Que pens que han fet? Mitificar una època concreta del ball a Mallorca, vestir-se com bonament saberen i inventar-se coreografies per por de què no es perdessin uns balls. Que qualque dia tota festa comença, clar, però el ball d’un temps i el d’ara, per sort, és i ha de seguir sent improvisat deixant lliure la imaginació del qui comanda. I aquest fet tan simple és el que el manté viu. Queda reflectit veient com estan actualment aquestes agrupacions a l’antiga i les que ja han desaparegudes.

Ja ho diuen, evolucionar o morir. Si et quedes estancat durant quaranta o cinquanta anys fent les mateixes coreografies i vestint de manera incorrecta mesclant peces de roba de diferents èpoques perds: credibilitat, interès pel públic i motivació per part dels components. Amb el tema ball veig clar que és cert que podem conservar els boleros antics, el fandango pollencí o altres com a peces de ball muntades, perquè fa “gràcia” ballar-ho a l’antiga i agrada conservar-ho però quan els balladors l’avorreixin quedarà oblidat. En el tema de la vestimenta, ara hi ha agrupacions que n’han fet molt bona feina per a fer una mostra de com vestien a una època concreta, havent-hi concordança en les peces de roba. Aquestes perduraran perquè tenen la vitalitat de seguir investigant i preparar interessants mostres que ens aporten sempre qualque coneixement i aprenentatges nous. El ball d’aquestes agrupacions és un espectacle teatral el qual duen repetint any rere any. Jo també he fet el “show” a un hotel amb escenografia i escenificació dels balls depenent si era s’era o collir figues. I també tenc el “trake” mal compost per simple ignorància perquè fa un temps es pensava que era el “correcte”.

Ara ens trobam amb dos vessants: les que duen teles lluentes i modifiquen els patrons perquè quedin més esveltes les vestimentes i els que tenen cura d’anar tal com anaven abans. A la península també ens hi trobam amb agrupacions de ball amb la mateixa pedagogia, coreografia “trake” per fer guapo i llestos. Sincerament, em fa llàstima que s’hagi de mantenir així un ball, perquè amb el pas del temps agafa olor a ranci. També em fa llàstima que s’hagi perdut el copeo, queda poca gent que sàpiga alguns punts que diuen ser de copeo. Però si ha passat això és perquè la gent no l’ha seguit ballant, no? Seguint el concepte de cultura popular, si el poble no el balla, deixa de ser popular i es perd.

M’encantaria saber que n’opinau, i potser no he sabut ordenar totes les meves idees sobre aquest tema, és complexe. Però que en pensau? Va. S’han de perdre aquests balls? Vist que molts van desapareixent, els recuperaran d’aquí a 20 anys els nostres néts com a una joia?

Balls-Mallorquins-premsa1

 


No hi som per tot però hi som

Dissabte va fer goig la plaça de  Raimundo Clar. Esplendorosa: plena de balladors i gent mirant o voltant per la fireta. Una feinada feta pels voluntaris que varen estar tot el dia. La plaça superava totes les expectatives dels balladors i els grups (Escola de ball de Bunyola, Galivança, S’estol porrerenc i Cofre antic) varen engrescar-nos de valent les 4 hores de ball. El concert posterior tampoc ens va deixar indiferents! En Suasi amb el solleric Tomeu Piu i els de la rumba nostra ens acabaren d’esclatar a ballar, i ben bé que ens anava per llevar-nos la gelor que feia!  Varem donar molta vida al fantàstic barri de Canamunt, i si! Ho diu una catalinera de fora murada! Trob que es pot treure molt de suc en aquesta plaça tan maca.

No obstant Madò Llúcia no és omnipresent i malgrat sigui una folkie amb totes les lletres, hi ha altres aspectes a la vida. Ja fa 4 anys que encara no he pogut anar a la trobada de sonadors de pagès de s’Alqueria, sempre me cau tort, algú ens pot contar com va anar?

Fa anys que intent moure fils per crear una revista digital de cultura popular amb diferents punts de vista, entesos en diferents àmbits de la cultura popular, però encara no he trobat col·laboradors que els hi engresqui la idea.
Tota aquesta reflexió ve arrel que la aguda cantant de cofre antic em va agrair la feina feta amb l’entrevista. I ja veus! Ni estava posada al dia de les novetats del grup. No puc ser per tot, ni tampoc em considero “reportera” dels esdeveniments de la cultura popular, simplement m’agrada escriure (d’aquí poc farà 10 anys que ho faig aquí!).

La meva més sincera enhorabona  a l’associació de veïnats de Canamunt (@AvvCanamunt) a la plataforma Sóller amb els refugiats.

Fins aviat!


Sigramaça. Arriba el folk-metal llevantí.

Avui us parlaré d’un grup de joves llevantins que em va deixar ben bocabadada. Els vaig conèixer a la fira medieval de Capdepera l’any passat. Em va resultar curiós, ja que al programa s’especificava que la seva especialitat era el folk, folk-metal per ser exactes. Mai m’hauria imaginat que un estil tan cridaner m’agradés i enganxés tant pel seu directe com pel seu deixar-se dur i veure’ls gaudir al màxim damunt l’escenari. Em van fer treure el rebosillo!
Sigramaça_Grupo_1
Lluc Barbon: Violí / Miquel Àngel Nieto: Guitarra / Rodrigo Tenorio: Flauta Travessera, Xeremia, Whistle, Flabiol i Tamborino / Sergio Pérez: Teclat / Adrián Torres: Bateria / Antoni Serra: Veu i guitarra / Tino Torvisco: baix.

Sou jovenets, alguns més del que sembla. Al·lots, quan fa us hi posareu?

Fa cosa d’un any acabarem el repertori actual i començarem a fer concerts per diferents punts de l’illa: a la Factoria de So, Tunnel, Manacor, etc. Encara que ja havíem rodat durant un parell de mesos per diferents esdeveniments de per Llevant.

D’on heu tret el nom?

El nom té un origen curiós: prové de la paraula “Sigrimaces” que significa “carussa grotesca o ganyota”. Resulta que el plural no ens va agradar, de manera que la vàrem passar al singular però no el vàrem registrar. Amb el pas del temps, a poc a poc, “Sigrimaça” es va transformar en “Sigramaça” i quan vàrem haver de donar el nom, ens va sonar millor l’opció modificada.

No conec altre grup a l’illa que sigui del vostre estil, n’hi ha d’altres dins el món del folk però, voltros que feis folk metal o metal amb arrels?

La gent ens ha dit de tot després de sentir-nos: des de “celtic metal mallorquí” a “metal de la mort”. Nosaltres consideram que feim música, tendint en línies generals cap al «metal», encara que la instrumentació no sigui la pròpia d’aquest estil.

El vostre públic que és «folkie» o més «heavy»?

Ens hem trobat de tot als concerts: des de gent aficionada al «metal» que ens ha sentit de casualitat, fins a alguns que venen només per veure que nassos feim, ja que no és l’estil més habitual per aquí. És a dir, més que tenir davant un públic polaritzat tenim gent de diferents gustos que ha trobat interessant la nostra música per alguna o altra raó.

Quins referents teniu? Us identificau amb qualque grup estranger?

Aquesta és una pregunta complexa. Encara que actuem com a grup, Sigramaça es construeix a partir de set persones d’influencies i formacions diverses. Per exemple, al  violí comptam amb un ex-alumne de conservatori que sol sonar ball de bot; al piano, un “swingero” que toca a una batucada de “maracatú” (un estil tradicional del Brasil) al seu temps lliure; a la batería, un “punkarra” en procés de rehabilitació; al baix, un “black-metaler” aficionat al jazz; al vent, un xeremier fart de ses jotes; i a les guitarres, per una part la vessant més heavy i per l’altra la més rockera. A partir d’aquesta formació anam creant temes així com podem, però no hi ha cap grup a nivell internacional que diguem “Aquest!”.

Per quan una gravació?

Casualment ara ens trobam gravant una maqueta que tendrà quatre de les cançons actuals i que estarà disponible en format físic i en línia. A més, tenim penjat un videoclip dels temes “Testing the Hell” i “Louds Among the Lane” al Youtube. Pròximament sortirà a la venda el recopilatori “Mallorca Extreme Vol.1” a iniciativa de Mallorca Extreme Bands, a on hem col·laborat amb un tema juntament amb altres 14 bandes de metal de l’illa. Tot això abans de l’estiu.

Moltíssimes gràcies al·lots! Sou molt grans!   

Estimats lectors sé que teniu ganes de veure el seu directe, idò no teniu excusa: aquest dilluns 29 seran al Sex’n’gralls & Rock’n’folk de la Factoria de So!

sexgrallsrockfolk16