Category Archives: Entrevistes

Entrevistam a Toni Genovart.

Tenim aquí el nostre darrer enregistrament. Hem volgut entrevistar a un xeremier que trobam que mereix sentir-se especial amb la feinada que ha fet. Sobre què ha treballat? Escrivint sobre xeremies, component i fent arranjaments, dirigint la revista Es grall, fent classe, i tot el que no sabem! Encara no el coneixes? Idò aquí el tens!

A més a més pots consultar les seves web com també pots conèixer als Xeremiers del Puig de sa Font.

Anuncis

Avui xerram amb Toni Bibiloni.

Toni Bibiloni, d’ofiF1010023ci mestre d’escola. Entusiasmat de la història. És l’impulsor de la creació del grup Sarau Alcudienc a l’any 78 i autor del treball d’investigació La indumentària tradicional mallorquina del segle XVIII i primera meitat del segle XIX: una mirada científica”. Ha fet múltiples conferències arrel d’aquest estudi. També va ser regidor del seu poble, Alcúdia, i va ser responsable de la seu de l’OCB durant un bon grapat d’anys. Qui el coneix sap que, quan surt el tema de la indumentària, sap quan comença però mai quan acabarà la conversa. Perquè en Toni és un apassionat de les robes que duien dels nostres avantpassats. És tant que en sap, que no em podia resistir a demanar-li quatre opinions sobre temes que pens que estan molt a l’aire. Ho reconec, no li he tret ni un quart del suc que podria haver tret, però perquè pens que les seves respostes s’han de llegir i païr com toca. Som molt ignorants, jo la primera, en aquest tema. Preparats?

Desfressa o vestit típic?

Desfressa és una paròdia; per a mi no té espai dins la indumentària tradicional. L’interessant és reproduir, que vol dir en primer lloc investigar i, a partir de la informació que aconsegueixes, reconstruir.

Detest l’expressió “vestit típic”, perquè no hi ha un vestit típic; l’estandart que es va construir al primer terç del segle XX és una invenció, una mescladissa, una uniformització… en definitiva, un disbarat, un doi. La indumentària, en tot temps, ha estat molt diversa i lligada a les classes socials i/o possibilitats econòmiques de les persones.

Com ens podem fer una vesta decent sense gastar una barbaritat?

Només hi ha un camí: sabent que volem. I si no en sabem prou demanant-ho als qui en saben. Estic cansat de veure gent que, carregada de bones intencions i bona voluntat, fan però unes mescladisses de diferents èpoques que són d’antologia. Volen anar “guapos”, i això els perd. Haurien de voler anar històricament correctes, i la resta vendria per si sol. Et pos un exemple. Quan un es vol vestir de mallorquí acomodat (adinerat) de la part forana es compra una roba lluenta (i prou horrible) per fer-se uns calçons de “mudat”. Pensen que si un home tenia doblers se feia uns calçons a l’ampla de seda; doncs això és un doi; si tenia doblers per comprar seda es vestia amb calçons justos (fins al genoll) de seda o vellut,.. com feien els rics  i els ciutadans amb moltes possibilitats; és evident que no és comprarien metres i metres de seda, que costaria un dineral, per després vestir-se a l’ampla, que era cosa de la gent rural. Als inventaris de segona meitat dels XVIII de les cases benestants d’Alcúdia, i també de primeries del XIX, la gent amb possibilitats no es vesteixen a l’ampla, sinó com les classes acomodades de Ciutat. Fent un símil disparatat: si un té prou doblers no es construeix un carro pagès amb rodes de plata, sinó que és compra un carrutge elegant (caleses, galeres, tartanes, carrosses, xilindrines,…) com els senyors. Això ja ho he dit i repetit a diverses conferències, però la gent escolta poc perquè quan temps després te’ls tornes trobar i els demanes com és que si ho varen entendre se segueixen comprant teles lluentes per fer “bufes de mudar”, aleshores te responen que és per poder anar de conjunt tot el grup. I tu penses “De conjunt de què? Serveix de res anar conjuntats en els disbarats?” I, clar, davant això ja no saps què els has de dir. La majoria són sords, voluntàriament sords a les explicacions científiques: crec que en realitat no volen aprofundir en el tema; se conformen amb un parell de flaixos,…

Ara sé que te demanes “Idò si no duien calçons amb bufes de seda, de què se’ls feien els més pretenciosos? ”  De indiana, en el s.XVIII d’indianes florejades (davall dels faldons populars) i en el XIX de les Indianes de Barcelona, les que produia una enorme fàbrica de capital francès, “La España Industrial”, que va inundar amb indianes industrials tota Catalunya, València i les Illes, i més parts de per la Península. De manera que es troben peces diferents d’un i altra lloc, i de formes diferents, però fetes de les mateixes teles, perquè provenien dels mateixos telers, de la mateixa fàbrica. Avui encara es conserva tot el fons històric de la fàbrica, els dibuixos, els dissenys,…

Vull acabar dient que trobes alguns calçons a l’ampla  de llana, o de lli, o de cotó, amb un poquet de mescla de seda, però això són excepcions, i mai hi domina la seda. Per això no queden amb aquesta lluentor que fa mal als ulls.    

Per què vestir-se dels segles XVII, XVIII i XIX i no d’una altra època?

Jo pens que per anar amb concordància amb els balls que ens han arribat fins avui, que són d’aquests segles, especialment de darreries del XVIII i de tot el XIX.

Què els hi podriem dir a aquestes agrupacions que encara van vestides a la “Kolflorica”? Amb el mocador vermell al coll els homes, guardapits amb la mateixa retxa que a ses bufes, calces blanques o esperdenyes de vellut amb sivelleta.

Als “colflòrics”, com tú els anomenes, jo els demanaria que obrissin un poc els ulls i la ment. Però a aquells que volen millorar, que volen avançar, sobretot a aquests, jo els demanaria que ho fessin amb rigorositat, perquè ara es dóna una situació un poc ridícula: molta gent vol copiar aquests grups que suposadament han fet el canvi, però aquests grups el que fan és escampar confusió, errors, perquè només ho han fet a mitges. Així que no sé si encara és pitjor, perquè quan la gent s’ha gastat els doblers i s’ha posat a cosir coses noves copiant aquests grups, després no li vagis a dir que ha fet un gastòrum inútil.

Moltes gràcies Toni, una gran lliçó hem tengut avui amb les teves paraules. Sé que, com a bon mestre, seguiràs investigant i enriquint el teu bagatge que aviat serà molt difícil igualar. Has fet una feinada inmensa en nom de la cultura popular, la teva feina, i la de d’altres components de diferents agrupacions arreu de l’illa, hauria de perdurar per sempre. Però mai en tenim prou, encara queda moltíssima feina per fer. Gràcies de debo per tot. 


Sigramaça. Arriba el folk-metal llevantí.

Avui us parlaré d’un grup de joves llevantins que em va deixar ben bocabadada. Els vaig conèixer a la fira medieval de Capdepera l’any passat. Em va resultar curiós, ja que al programa s’especificava que la seva especialitat era el folk, folk-metal per ser exactes. Mai m’hauria imaginat que un estil tan cridaner m’agradés i enganxés tant pel seu directe com pel seu deixar-se dur i veure’ls gaudir al màxim damunt l’escenari. Em van fer treure el rebosillo!
Sigramaça_Grupo_1
Lluc Barbon: Violí / Miquel Àngel Nieto: Guitarra / Rodrigo Tenorio: Flauta Travessera, Xeremia, Whistle, Flabiol i Tamborino / Sergio Pérez: Teclat / Adrián Torres: Bateria / Antoni Serra: Veu i guitarra / Tino Torvisco: baix.

Sou jovenets, alguns més del que sembla. Al·lots, quan fa us hi posareu?

Fa cosa d’un any acabarem el repertori actual i començarem a fer concerts per diferents punts de l’illa: a la Factoria de So, Tunnel, Manacor, etc. Encara que ja havíem rodat durant un parell de mesos per diferents esdeveniments de per Llevant.

D’on heu tret el nom?

El nom té un origen curiós: prové de la paraula “Sigrimaces” que significa “carussa grotesca o ganyota”. Resulta que el plural no ens va agradar, de manera que la vàrem passar al singular però no el vàrem registrar. Amb el pas del temps, a poc a poc, “Sigrimaça” es va transformar en “Sigramaça” i quan vàrem haver de donar el nom, ens va sonar millor l’opció modificada.

No conec altre grup a l’illa que sigui del vostre estil, n’hi ha d’altres dins el món del folk però, voltros que feis folk metal o metal amb arrels?

La gent ens ha dit de tot després de sentir-nos: des de “celtic metal mallorquí” a “metal de la mort”. Nosaltres consideram que feim música, tendint en línies generals cap al «metal», encara que la instrumentació no sigui la pròpia d’aquest estil.

El vostre públic que és «folkie» o més «heavy»?

Ens hem trobat de tot als concerts: des de gent aficionada al «metal» que ens ha sentit de casualitat, fins a alguns que venen només per veure que nassos feim, ja que no és l’estil més habitual per aquí. És a dir, més que tenir davant un públic polaritzat tenim gent de diferents gustos que ha trobat interessant la nostra música per alguna o altra raó.

Quins referents teniu? Us identificau amb qualque grup estranger?

Aquesta és una pregunta complexa. Encara que actuem com a grup, Sigramaça es construeix a partir de set persones d’influencies i formacions diverses. Per exemple, al  violí comptam amb un ex-alumne de conservatori que sol sonar ball de bot; al piano, un “swingero” que toca a una batucada de “maracatú” (un estil tradicional del Brasil) al seu temps lliure; a la batería, un “punkarra” en procés de rehabilitació; al baix, un “black-metaler” aficionat al jazz; al vent, un xeremier fart de ses jotes; i a les guitarres, per una part la vessant més heavy i per l’altra la més rockera. A partir d’aquesta formació anam creant temes així com podem, però no hi ha cap grup a nivell internacional que diguem “Aquest!”.

Per quan una gravació?

Casualment ara ens trobam gravant una maqueta que tendrà quatre de les cançons actuals i que estarà disponible en format físic i en línia. A més, tenim penjat un videoclip dels temes “Testing the Hell” i “Louds Among the Lane” al Youtube. Pròximament sortirà a la venda el recopilatori “Mallorca Extreme Vol.1” a iniciativa de Mallorca Extreme Bands, a on hem col·laborat amb un tema juntament amb altres 14 bandes de metal de l’illa. Tot això abans de l’estiu.

Moltíssimes gràcies al·lots! Sou molt grans!   

Estimats lectors sé que teniu ganes de veure el seu directe, idò no teniu excusa: aquest dilluns 29 seran al Sex’n’gralls & Rock’n’folk de la Factoria de So!

sexgrallsrockfolk16


Orgull Llonguet i la festa de Sant Sebastià

Tenia pendent escriure unes línies sobre aquest tema. Com sabeu, Madò Llucia ha estat ben ficada en la comissió organitzativa. Jo enguany hi vaig poder ésser -l’any passat m’ho vaig perdre- i na Margalida em demanà un comentari extern de com ho havia vist, una opinió crítica.

Abans de començar, vull deixar clar que parlaré d’allò que he vist i de les idees que tenc, en cap cas puc posar sobre la taula temes organitzatius o de gestió -que desconec totalment-, ja que jo, en aquesta festa, no era més que un convidat… ja fa molts d’anys que no visc a Palma ni hi faig vida!

El poc que sé o em pens saber de tot aquest trull és que es tracta d’una iniciativa de caràcter popular sorgida per intentar donar a les festes patronals un caire més proper, més popular (precisament). I fins aquí és molt interessant, ja que les festes fins ara eren un petit circ: l’ajuntament programa i els ciutadans presencien l’espectacle. Un sistema que no té a veure amb el que podem entendre per festa popular, aquella que neix del poble i és per al poble.

Enguany l’Ajuntament, així mateix, ha tengut en consideració passar votació per triar el programa de concerts, proposta que no deixa de ser interessant i que pels comentaris que m’han arribat ha agradat molt i ha donat per fruit un programa de concerts bastant bo.

Jo personalment m’ho vaig passar la mar de bé al passacarrers d’Orgull Llonguet. Era una cosa radicalment diferent als concerts, amb l’atractiu especial que només es pot presenciar en aquest moment de l’any -motiu pel qual no m’ho vaig poder perdre-. I és que els concerts, encara que potser no en les mateixes condicions, no tenen en general aquest caràcter “especial”. Sí, potser ens torbarem a tornar veure Mago de Oz, els Mojinos o els Pets a Mallorca (encara que segueixin tocant a fora), però la immensa majoria dels grups els podem encalçar tot l’any o veure aquest estiu mateix.

És cert que Madò Llucia semblava un poc desil·lusionada, potser desinflada de la forta feina feta. Des de fora només puc dir que està clar que l’organització ha fet una feinada i que ha valgut la pena! L’ambient era molt bo, i hi havia molta de gent. A nivell crític ens pot preocupar que la marxa es fes massa llarga o algunes aturades en concret… en acabar ja no érem segurament ni sa meitat dels que hi començàrem! O si feim comparativa: si pensam en la batalla de Canamunt i Canavall, podríem pensar que en aquests mesos la massa de gent implicada en l’òrbita d’Orgull Llonguet s’ha desinflat… Però recordem que a la batalla a final d’estiu, no teníem per competència un cartell de concerts simultanis per tota la ciutat que feia tombar d’esquena.

Per a mi, l’única crítica que se m’acut és que, aparentment, tot és molt gratuït. S’intenta simbolitzar una petita trama, amb el drac de na Còca (no sé si du el diacrític o no… però és una “o” ben oberta, per favor!!!), però… s’hi hauria de treballar un poc més. Un amic meu em digué durant l’anada -i s’ho estava passant bomba, però no s’equivocava- que no havia estat mai a una festa «on passassin tantes coses perquè sí».

Divertir-se i fer l’animal d’una manera diferent i on els protagonistes siguin els ciutadans (no només de l’espectacle, sinó d’organitzar-ho i mantenir-ho viu) ja és un motiu més que a bastament perquè aquesta festa seguesqui endavant. Ara, com a suggeriment meu, si es pot aconseguir que els elements simbòlics, els rituals que es proposen i tot plegat sigui alguna cosa més que fer coses “perquè sí”, la festa tendrà el doble de sentit. Sobre això, una reflexió ràpida: pronunciar correctament el nom de na Còca és un bon començament. Si l’hi hem posat enmig és per alguna cosa: perquè la festa tengui una reminiscència històrica, un referent dins l’imaginari col·lectiu… Moure un trull com aquest és també una responsabilitat, i crec que val la pena fer les coses ben fetes!


Torrat i Bullit

Avui vos present a un grup, poc conegut pels balladors, però dona”ls-hi un temps, aviat ens encisaran amb la seva naturalitat. M”agraden perquè són així, tal i com són i no se n”amaguen ni actuen. Amb tots vosaltres, Torrat i bullit! «Lo important és participar».

Llucmajorers de potada, quina va ser la vostra motivació per a formar un grup? Perquè començareu dos i ara en sou…?

Tomeu: T’avisam que parlam molt i de vegades entre nosaltres tenim opinions diferents del mateix tema, per tant no sabem com sortirà…

Joan: ara ja no només som Llucmajorers…

Tomeu: Ara ja som un poc de Llucmajor, d’Algaida i també de Pina.

Toni: Llucmajorers de potada o no!

Llucmajor és un poble que te Gràcia però no te Cura!. Per tant Torrat i bullit es un grup obert a fer feina amb gent de diferents indrets. A poder esser gent que estimi, respecti i lluiti per mantenir viva la flama de la música, llengua, cultura i tradicions de la nostra terra.

Tomeu: Si hem de parlar de la motivació que ens va dur a muntar el grup als seu inicis, ens traslladam a fa més de 10 anys i han passat moltes coses i nosaltres hem crescut com a persones i com a sonadors.

Toni: La motivació va esser pel fet de que ens adonarem que la gent mundana ja no cantava. Més bé que cantava molt poc, la cosa anava minvant. També pensàvem que el fet de que cantessin menys era una senyal, trobàvem important i necessari la transmissió oral de cançons populars, i també dites, glosses, codolades i altres coses, aquelles que mos conten coses, ens marquen i ens ensenyen com a poble, ens identifiquen. Pensavem que era hora de fer alguna cosa davant aquest fet.

Tomeu: Pensau que això era el plantejament inicial l’any 2001, ara ja és diferent.  

Toni: Començarem dos per una qüestió econòmica. Nosaltres sabíem que amb això guanyaríem molts de doblers i no volíem que ningú ens estorbés.

Tomeu: Ens volíem fer rics, hehehe.

Toni: Com que el negoci va anar molt bé i guanyarem molts de doblers fins i tot decidirem fer una empresa i aquest ha estat el negoci del segle!!

Tomeu: Ara bromes a part,

Toni: Torrat i bullit no ha volgut ser mai, ni serà un negoci. Els components de torrat i bullit sempre que podem ho feim desinteressadament, sempre intentant mantenir l’esperit del grup i ho feim així com sabem i podem.
A l’any 2001 quan començarem, teníem ganes de posar en marxa es grup, però no sense pensar en el futur, simplement cantar cançons populars.

Tomeu: jo pens que aquell no pensar on volíem arribar, era important, ja pensau que no estàvem fermats a res, però teníem clar el que érem, i aquest fet ens ha ajudat a arribar fins el que és Torrat i bullit avui en dia.

Joan: En realitat Torrat i Bullit no és només un grup de música, si no que som un grup de gent que feim algunes activitats com  anar captar panades, cantar serenates per les verges, fer tallers per infants i no tant infants, i activitats per l’estil, però per damunt de tot som un grup d’amics i de gent amb idees semblants.

Tomeu: Jo consider un luxe i un tresor que com a grup de persones, hi ha una amistat i que compartim algunes idees, i que la llibertat i el respecte és un dels fonaments de la nostra relació musical, i per ara funciona.

Joan: Un dels nostres lemes diu “Lo important és participar”, per tant qualsevol que estigui disposat a aportar es seu granet d’arena per a que la música, la cultura popular i tradicional segueixin vives i evolucionin, serà sempre benvingut.

Toni: Al llarg dels anys hem posat en marxa diferents projectes i activitats, unes més com a grup més tancat i un altre com a grup obert, i amb els anys existeix un grup de gent que ens segueix i s’ha anat afegint i col•laboren amb nosaltres. Com a grup obert hi ha gent que sap de música, de cultura popular, i fa molta feina i gent que en saps menys, però tothom fa el que pot i surt una bona feina, cada un al seu redol.
Sabem que hi ha molta gent que pensa que Torrat i bullit som els sis, però no és així, no només som la gent que veis a damunt l’escenari a una ballada. Com hem dit abans som algunes persones més, les nostres parelles, famílies, amics de Torrat i bullit i d’aquí volem donar les gràcies a tots els nostres seguidors i seguidores.
Com a Torrat i bullit a part de ballada, que tal vegada és el més visible a l’actualitat, feim tallers, recitals, ballades, sonades a foguerons, sortim per les verges i a cantar panades per a Pasqua, cançons de Nadal i altres activitats relacionades amb la cultura popular, participam i col•laboram sempre que podem, i sempre que podem solem acompanyar-ho d’un dinar, sopar, berenar i/o d’altres bauxes…

Guiem: Diuen que com més són, més riuen, però a part, també com més som més idees i aportacions hi ha, tot ajuda a enriquir el grup, intentam despres dels assajos, que la darrera cançó sigui amb un plat a la ma, assaig amb final gastronòmic, on s’afegeixen les dones i al•lotes, que a part de ser unes bones cuineres, les que “sufreixen” pertanya al grup, sens fa impossible deixar de banda la part alimentària de Torrat i bullit!!!  

– La recuperació de cançons tradicionals del vostre poble vos ha duit molta feina? Deu ser una gran satisfacció!

Toni: La feina de recerca es feixuga, vol temps i dedicació a mes de moltes ganes i de creure amb el que fas. El millor es poder compartir el que has trobat amb tothom i saber encaixar tot tipus de critiques.

Tomeu: La paraula “recuperació de cançons” a mi me costa i m’agrada poc, jo li diria renovació o reedició de les cançons tradicionals, pensam que moltes d’aquestes cançons i les seves festes, ja han perdut el sentit i la intenció primera; jo se que no sona molt bé, però és la meva opinió; i si per norma general és molta de feina i la motivació i poder dedicar-li molt de temps és important.
Una de les troballes i com a conseqüència, va ser la reedició de les cançons de panades a Llucmajor, la varem dur endavant devers l’any 2004, però això és un tema per parlar-ne amb temps, el que si tenim clar és que és una satisfacció veure que has fet una feina i que te un sentit.

Toni: Amb les cançons  de panades i les verges, tenim clar que hi ha molta gent que participa activament amb nosaltres, però tal vegada la gent que no es de Llucmajor no se n”adona; amb esser bona persona i tenir ganes de cantar i fer un poc de feina, ja podeu venir i formar part de Torrat i bullit, és així de senzill.  

Tomeu: Per nosaltres és una passada veure com gent molt jove, disfrutar de sortir a cantar pels carres del nostre poble, sortir cantar és fer poble, és una manera de poder dir coses, també podríem parlar-ne una bona estona… de cada vegada hi ha menys gent que surt a cantar, i ja no està de mode, però no vol dir que encara no hi hagi gent com nosaltres que si que ho facin.
Jo tenc ben present que no tothom te el mateix interès per la cultura popular, uns els hi agrada el futbol, altres fan comèdia i els altres van a caçar; però també tenim dret a expressar i desenvolupar un activitat d’aquestes característiques, ens agrada dinamitzar un poc el poble. Tenim clar que som tot sols que dins Llucmajor, hi ha gent que fa activitats similars, i si ens ho permets, els volem donar l’enhorabona i encoratjar-los a seguir amb la seva feina.

Guiem: Sobretot és interessant pensar que no només és recuperar unes cançons, sinó recuperar una tradició completa, amb el sentit que tenia, no es tasca senzilla. Sense anar més enfora el cas d’anar a cantar verges (deixant de banda si a qui cantam fa festa o no…) no és simplement recuperar aquestes cançons que se cantava el dia de les verges, és recuperar una part de la festa i adoptar  el sentit que tenia a un d’ara (en aquest cas intentar que les al•lotes deixessin de fer festa el més aviat possible), amb les cançons tradicionals, incloent modificacions (com anar demanar panades al restaurant xinès) i potser amb alguna cançó nova, (com el “Voy fuerte d’Ossifar”)

Tomeu: voler calcar el que se feia fa molts d’anys enrera, de vegades no te sentit, per tant la festa evoluciona o mor. 

– Heu agafat una mica de força amb el format de música per a Ballades, també teniu peces pròpies, no?

Tomeu: El format més tranquil com a grup de música, on cantam altres tipus de cançons con Sor Tomasseta, en Pep Gonella, No me sap greu, la novia impacient, etc. Té un públic molt reduït, però de qualitat i fidel; aquest fet experimentat durant anys ens va dur a voler fer música de ball de bot, i va néixer la part de ballades. Enguany hem actuat més amb aquest format que amb l’altre, però pensam que enguany era com a de proba, per l’any que ve, ja veurem que feim… mai se sap!

Toni: Si, tenim peces pròpies i estam oberts a tocar música de nova creació, de populars i d’autors varis, sense cap problema i amb molta d”il·lusio, les intentam adaptar als balladors. La darrera que hem tocat com a nova, és “Sa Jota Pinera”. Tenim  qualque material per fer feina, on hi ha de tot, cosa molt popular, nostra i d’altre gent, però encara ho hem de treballar als assajos.

Joan: El fet de sonar cançons d’altre gent, i que fa estona que no sonen, per Torrat i bullit és un gust, tots pensam que si la música i les cançons estan mortes dins un calaix, i sense que ningú les tengui actives, perden la seva raó de ser com a música.

Toni: També deim que si la innovació i l’actualització de la música popular s’atura, tota ella amb els anys perdrà el sentit.
Una part molt important és la feina d’arranjaments, una feina que no es veu i que la música sense ells, sona diferent, nosaltres com a Torrat i bullit tenim components que s “apliquen i dediquen moltes hores fent arranjaments, sabem que ho fan amb molt de gust i és d”agrair.

La confiança fa oi i vos puc comentar que m’agrada molt la millora que heu fet amb les dues noves incorporacions més recents. Què vos va dir que necessitàveu un flauta i un violí?

Joan: Estam contents que t’agradi, a nosaltres també; el que passa és que ens adonarem que necessitàvem instruments melòdics, ja que només teníem amb la xeremia midi d’en Toni i pel format ballada quedava pobre el que sonàvem, havíem tengut una “experiència” amb en Sebastià de Pina i pareixia que podia funcionar, la incorporació del violinista va ser acabar d”arrodonir aquell so que volíem com a grup.

Tomeu: la pròxima incorporació serà de corda doble! Amb Torrat i bullit sempre ens agrada experimentar i provar, canviar, etc. Un d’aquests experiments que preteníem, era poder prescindir que qualsevol dels components com a grup, i poder seguir anant a sonar, repte que encara estam treballant; això ens va dur a contactar amb els dos Sebastian’s, fórem mal d’engrescar, ens demanaren una prima com la dels futbolistes, (jejejejeje), el que cercàvem eren persones que poguéssim entendre la nostra filosofia com a grup, i fins avui pareix que funciona. 

Joan: Els nous instruments, son els que tradicionalment sonen a bastants de grups de ball, però sense rompre la línia d’emprar Xeremia MIDI, bateria, això si el violí havia de ser elèctric, ja posats de color i amb 5 cordes molt millor.

Tomeu: A Mallorca tenim la sort que a la música de ball, i te cabuda una gran varietat d’instruments, que casen perfectament amb els populars com la veu, la guitarra, el guitarró, les castanyetes; afegir-hi un instrument nou, casi sempre hi va bé, però guardant sempre l’essència de la música, d’aquí podríem dir que la innovació amb instruments del ball de bot no és molt difícil. 

Guiem: Realment tenim la sort que, musicalment, a Mallorca tenim una mentalitat oberta, vivim a una illa que ha anat patint modificacions culturals al llarg del segles i acceptam determinats canvis, com la inclusió de determinats instruments en la música popular (sempre fent us del sentit comú, sense passar-mos). És per això que no ha estat difícil entrar instruments elèctrics al grup (tot i que a algú al principi pugui fer-li mal a la vista). No ho feim perquè si, és una decisió que es pren des d’un punt de vista musical i cercant una millora. D’altra banda, no podem deixar de pensar que la música a Mallorca no sempre ha estat així com surt a les fotos de principi de segle XX, abans ja hi havia música, i pot ser amb altres instruments, qui sap…

– Quins projectes de futur teniu?

Tomeu: nosaltres com individus, tenim diferents trulls i projectes, sempre tenim coses en marxa, aquest fet fa que de vegades engegar alguns projectes no és possible, el factor temps  per nosaltres és important,  heu de pensar que només per engegar la part de ballades varen ser casi quatre mesos, i un caramull d’assajos.     

Toni: Durant els anys de vida de Torrat i bullit, hem fet alguns projectes, uns llargs i altres curts. Els curts no és perquè no hagin anat bé, simplement perquè ha vengut així.

Joan: El que tenim més son idees (seguir sonant, gravar àudios i vídeos,…) però sobretot seguir endavant i intentar que la música segueixi viva, i si pots ser amb un toc diferent. Una de les frases que també emprar és que “per fer lo que fan els altres sempre hi som a temps”.

Toni: Si com diu en Joan, el millor projecte de futur seria que la música popular, la llengua i la cultura de la nostra terra redolin molts d”anys amb molts de grups nous i no tant nous, amb gent amb ganes actualitzar, renovar i evolucionar aquesta música i ball, i que molta de gent senti aquesta la música i el ball, ben viu i com una part important de la seva vida.

Guiem: Bàsicament, continuar com fins ara, passant-ho bé, participant de tot el que implica formar part de Torrat i bullit. Com en Toni diu de vegades no tenim res preparat, envestim i ja veurem. Idò un poc d’això també hi és, seguir amb ganes d’aprendre i millorar!

Mil gràcies amics, que no decaigui la vostra força per aportar a la nostra cultura. Fins aviat!


El nou disc de Ballugall: Rodamón!

Aquests pollencins són un grup novell que ens dóna sorpreses gratificants i molt bona energia. Peces pròpies fetes amb gust i que fan ballera. Nom original tal com són les seves idees i aportacions. Aquí teniu el que m’han contat:

Continua llegint


El nou disc de Ballugall: Rodamón!

Aquests pollencins són un grup novell que ens dona sorpreses gratificants i molt bona energia. Peces pròpies fetes amb gust i que fan ballera. Nom original tal com són les seves idees i aportacions. Aquí teniu el que m’han contat:

Sou una formació relativament nova. Contau-nos, d’on sortiu cada un de vosaltres?

Ballugall neix a principis del 2011 a Pollença, fruit de les ganes d’un grup de joves (i no tan joves) apassionats de la música de sonar junts les tonades tradicionals de les nostres illes.

A dia d’avui més que un grup de joves som un grups d’amics que gaudim de tocar i fer música junts i que compartim moltes coses cada dia gràcies als senyors que varen inventar el WhatsApp.

D’on sortim cada un de nosaltres? millor que cada un en doni la seva versió, no?

Maria Magdalena (Veu): Als 3 anys vaig començar a cantar gloses i tonades de camp, així com aprendre a tocar la ximbomba a l’escola festa de sa ximbomba de Sa Pobla; tenint com a mestres a Antònia Mussola, Biel Collut i Toni Ballador. Avui dia, si la falta de temps no ho impedeix, seguesc participant a qualcuna de les seves actuacions. Del 2003 al 2006 vaig formar part, com a cantant, de Marjal en festa, i de la coral de sa Pobla. Al 2007 vaig passar a formar part dels Glossadors des Canonge de Santa Cirga. A més, vaig rebre formació de classes particulars de piano durant 10 anys.

Vaig entrar al grup perquè un antic membre m’ho va proposar. Vaig accedir sense esperar-me aquest tipus de formació i amb el temps me n’he duit una sorpresa molt agradable. Anava amb una idea diferent de grup de musica folk i me va encantar el conjunt d’instruments, les idees innovadores, els objectius com a grup, el ‘bon rollo’ amb tots els companys… i aquí seguesc, gaudint i posant molta d’il·lusió en tot el que feim.

Damià (Violí): Jo personalment vénc del món clàssic. Vaig fer els meus estudis al conservatori superior de les Illes Balears. He tocat a distintes formacions orquestrals de Mallorca. A més a més, també he format part de distintes agrupacions de música moderna tocant la guitarra.

Dins el món de la música tradicional vaig formar part, fa devers 15 anys, de l’agrupació Racó de Tramuntana que actualment acompanyam els músics de Ballugall. Feia molt de temps que duia endarrer de formar una agrupació d’arrel tradicional ja que sempre m’ha estirat molt aquest estil de música.

Joan Toni (Guitarra): Realment he d’agrair la convidada d’en Rafel (el nostre director rítmic) que, com a per casualitat, me va dir que necessitaven un guitarrista perquè a en Joan Cladera fill l’havien d’operar i…. i vaig dir que sí. Mira que jo de guitarra només en sabia raspar i fer quatre acords amb el grup de la meva vida, l’Estel del Cocó, a qui he d’agrair la formació primerenca dins el ball de bot des dels meus 6 anyets. Però d’ençà d’aquella convidada m’he posat les piles amb la guitarra i…. bono, faig el que puc i qualque vegada el que surt.

Joan Llorenç (Flauta): Jo som aficionat a la música des de sempre. Vaig fer els meus estudis de solfeig i harmonia a l’escola de música de Pollença. De petit, vaig estudiar també una mica de piano i saxo, però finalment em vaig decantar per la flauta travessera quan vaig tenir l’oportunitat d’aconseguir-ne una, segurament perquè era l’instrument que més s’acostava a la realitat de la música popular que sempre m’ha estirat. Som aficionat a tots els instruments de vent amb els quals es pugui fer música tradicional, ja siguin les flautes dolces o el flabiol i tamborino. A les meves èpoques d’esplai també tocava la guitarra. Vaig entrar a formar part d’aquest grup quan es va tornar a posar en marxa Racó de Tramuntana i he de dir que és un somni complert formar part d’un grup com Ballugall.

Joan (Guitarra): Tota la vida he conviscut amb guitarres per casa. El meu pare i els meus dos germans tocaven la guitarra i jo, per descomptat, també vaig acabar tocant-la. Durant un any vaig estudiar a l’aula, la Factoria de So de Santa Maria i vaig aprendre que hi ha molts bons músics per l’illa. Ballugall és el primer grup musical de què he format part i n’estic molt orgullós!

Joan (Llaüt): Jo vaig començar amb aquest món de la música popular essent molt jovenet. Vaig començar amb l’antic “Esbart Pollencí”, se desmuntava i se tornava compondre i així fins els anys noranta-quatre, noranta-cinc que ja se va dir Racó de Tramuntana. Hi vaig estar durant uns tres anys. I ara, el 2011, em varen dir per tornar a formar part d’aquest grup d’on sortí Ballugall. I n’estic molt orgullós i que per molts d’anys segueixi així.

Andreu (Baix): Tenc 47 anys. Sempre he estat prop de la música però com a entreteniment, res seriós. Vaig arribar de rebot a Ballugall als seus inicis i hi he arrelat.

Rafel (Percussió): Ara fa desset anys que estic dins el món de la música, tocant la bateria a diferents grups de rock i d’Ska, com Dínamo i altres. Vaig arribar a través d’en Damià amb el qual havia tocat anys enrere a formacions com Siphosys. Me va demanar si volia participar en el projecte de Ballugall i no vaig dubtar a dir que sí. Fins ara, l’experiència ha estat molt positiva i esper que segueixi així per molts d’anys.

Ja éreu músics abans de l’agrupació. Què va fer que creàssiu un grup de folk?

Ens vàrem unir amb l’objectiu de posar en marxa l’agrupació Racó de Tramuntana que feia uns anys que romania inactiva. La intenció era crear una formació de caràcter més modern, fugint del concepte de molts músics i cantadors. Teníem clar que volíem una sola veu i els músics necessaris per la música que volíem tocar.

La bona sintonia i les ganes de tothom de dur endavant aquest projecte va fer que un moment donat decidíssim que havíem de fer qualque cosa més que tocar les cançons tradicionals a les mostres i ballades de la nostra agrupació, i a partir d’aquí, es comença a gestar la idea de Ballugall com a grup de música Folk. Continuant amb la tasca com a músics de Racó de Tramuntana però amb un caràcter més propi, noves melodies i arranjaments dels quals es nodriria el grup de ball però que també recorrerien les places per fer-les arribar a tots els balladors.

A Ballugall ens plantejam no només fer temes de ball de pagès. La intenció és tenir un repertori de músiques tradicionals del món de la nostra cultura popular i/o tradicional i així contribuir a la seva difusió i perdurabilitat com també a la seva innovació. Donar un nova essència de la idea original de ball de bot però amb un aspecte fresc, innovador i dinàmic.

Moltes vegades, un relaciona el ball de bot amb les músiques tradicionals que en són l’essència original i que hem de fer que perdurin. Però, vista la inquietud dels balladors per experimentar i sobretot la forta empenta que ha tengut el ball bot aquests darrers anys amb infinitats de grups, a Ballugall volem fer la nostra petita aportació i enriquir aquest patrimoni musical que tenim a les Illes.

Un grup de Pollença ha de sonar es pollencí, li heu fet qualque arranjament, no és ver?

Un grup de Pollença supòs que té l’obligació moral de tocar les cançons pròpies del seu poble (com supòs que a altres els passarà el mateix amb les seves) i a Pollença per sort en tenim un bon grapat amb els seus balls. Supòs que són les primeres que aprenem però la veritat és que ens agradaria fer-los uns arranjaments més nostres, donar-los un poc el toc de Ballugall. Així com hem fet amb el Fandango Pollencí, mesclant moltes influències ja siguin sarraïnes, flamenques… en fi un enriquiment melòdic i musical a una peça tan coneguda i ballada.

Ens podem permetre intentar fer alguna cosa més nostra, perquè per sort, Corda Amarada, ja va fer la seva feina de conservar i enregistrar aquestes melodies amb la seva forma més fidel.

Jotes, boleros, fandangos una mateixa i un romanç. Totes composicions pròpies. A quina més agradosa. Per fer tan poc que sonau com a grup trob que teniu moltes idees i a més he pogut comprovar que amb molt bon gust. Qui és l’autor de les peces?

Realment l’autor o autors de les peces diria que ho som tots. Tenim la sort que tots els membres del grup es troben en una etapa bastant productiva i, tira a tira, tothom va presentant les seves noves melodies i lletres. Al final, les peces pertanyen a Ballugall, encara que hem de ressaltar la dura feina d’harmonitzar melodies senzilles que ens enviam i plasmar-les en un full que duu a terme el nostre director de desastres, en Damià.

Llavors començar a donar forma on tothom aporta el seu granet d’arena i visió. I al final surt el que sentiu a plaça.

Per posar un símil: un posa la terra (melodia), l’altre du l’aigua per lligar la terra (harmonitzar) i ja tenim el fanquet. Amb aquest “fanquet” en feim un pilot (on hi ficam mans, peus i qualque cosa més) i començam a donar forma a la peça.

Ja amb la peça enllestida i cuita ve la posada de lletres. La majoria són de la nostra única “Balluguera”, na Maria Magdalena, que com podreu comprovar a qualsevol ballada o al CD, que en breu tindreu entre les vostres mans, són aferradisses i molts de cops et transporten sense moure’t del lloc.

Què vos inspira?

Moltes coses i en els moments més inoportuns qualcuna d’elles. Per exemple, el bolero dolç. La seva melodia està inspirada en el moment del bany de la filla d’un dels membres de Ballugall mentre tenia l’humidificador en marxa.

Tauxa era uns dels noms que també sonaven amb força per donar nom a la formació, però el destí va voler que fóra Ballugall, així que el Fandango de Tauxa està dedicat a una possessió Pollencina.

Però bé, som molts i a cada un li ve la inspiració quan li deu haver de venir, el més important és que no deixi de comparèixer per la casa de cada un de nosaltres de tant en tant i puguem anar estrenant cançons noves per a tots.

 

Com ha anat l’experiència de la gravació?

Com un part de somera!!! Realment se’ns ha dilatat molt la cosa, però com que ningú no ens pitjava… La nostra intenció és deixar un disc gravat amb la màxima qualitat possible, per tal que tothom en pugui gaudir. Començàrem el mes d’agost de 2013 i gairebé farà un any!!! Però això sí, tot per pistes, un darrere l’altre (com qui va a comprar peix i agafa número). Alguns ja sabien de què anava això de gravar i per d’altres ha estat la seva primera experiència, però tots hem aportat el que hem pogut i hem gaudit molt de l’experiència de gravació. Ens ha donat la possibilitat de sentir els nostres companys i descobrir melodies i notes que al dia a dia no podem apreciar de la feina dels altres. En resum, ha estat una experiència molt positiva per a tots. I fins ara que estam donant els darrers retocs de coses que teníem dins el tinter i que… que ja escoltareu en tenir el vostre CD físic de Ballugall: RODAMÓN, ajudant-nos a editar-lo!!!

 

Quins projectes teniu de futur?

El primer que hem de fer és acabar amb l’edifici del disc i enllestir els temes relatius a la presentació, que no és poc. Aquest serà el punt de partida de les noves cançons que duim preparant aquests darrers mesos. Vos esperen moltes sorpreses, nous fandangos mallorquins i menorquins, jotes, algun bolero rapidet i algunes coses més, però que hem decidit no estrenar fins tenir enllestit el disc.

Una nova aventura musical en la qual ens hem embarcat mentre enllestim els disc, és la de d’acompanyar musicalment una comèdia musical de Rafel Trias anomenada Cadenes i Grillons que s’estrenarà aquest juliol a Pollença. El director musical és en Damià, qui ha fet els arranjaments i qui ens va convidar a sumar-nos a aquest projecte que aprofitam per convidar-vos a veure.

D’altres projectes són un recull de nadales, innovacions musicals per ballar a plaça… I d’altres que, tira a tira, vos anirem desvetllant. Com veieu ganes de fer coses no ens en falten, que és l’important.

——————–

I aprofitant l’oportunitat que ens brinda Madó Llucia, a qui agraïm molt la convidada, vos volem demanar la vostra col·laboració per editar en format físic el nostre primer disc. Un disc que estarà registrat amb llicència Creative Commons i del qual podreu fer us lliurement sense pagar a SGAEs ni companyia. Com vàrem anunciar, el disc serà de descàrrega lliure, es podrà copiar, etc. Però també ens agradaria que la gent pogués tenir el CD a casa fullejar-lo, cantar les cançons, sobretot els que encara no dominen els mitjans digitals. I ja que nosaltres hem decidit fer lliure la nostra música perquè en puguem gaudir tots, ens agradaria que qui estima aquest món i li agradi el que feim, ens doni un cop de mà en la mesura que pugui. La idea és que molta gent aporti un poquet i així fer-ho entre tots.

Clicau aquí per accedir al Verkami.

Sigui el que sigui que per molts d’anys puguem gaudir junts a les nostres places.

Pst! Vos he de confesar que tenc una “premonició”. Apropau-vos que vos ho diré a l’orella fluixet. Aquesta genteta ve amb una força que podrien fer rodar el món!

Ànims ballugall, força i endavant!