Category Archives: Cultura popular

Nit de les ànimes o l’americanada de Halloween.

anigif

El halloween anglosaxò és molt present a les noves generacions. Encara queda algú que cregui que a Mallorca no hi ha suficients elements culturals com per a fer nostra una festa amb uns ingredients tan golosos? Sempre hi ha qualcú reticent a tot el que no és “nostro” i l’odi no duu en lloc. Si a ca nostra estava en desús i ens arriba des d’una altra perspectiva menys cristiana, a un món de cada dia més laic, i amb elements de por que tant agraden, perquè no?
Des de la Casa Museu Pare Ginard ens arriba aquest article on ens fan un bon resum dels elements nostres emprats per aquests dies de festa.  I també es pot consultar el tradicionari per si encara en teniu qualque dubte.
Ara que tenim un parell d’entitats ( des de Palma , des d’Esporles, per posar exemples) que fomenta realçar els nostres ingredients, com evolucionarà?
Tampoc pens que passem d’un extrem a l’altre. Però és cert que algunes costums que feien els nostres padrins s’estan perdent o és fan amb menys ganes. Com la d’anar al cementiri i escoltar el rosari. Hi ha moltes altres maneres de pensar amb els que ja no hi són, no tan aferrades a l’església. No obstant, s’ha d’aprofitar aquesta festivitat per a xerrar de temes que no es solen parlar mai, com la mort. Eclesiàsticament o no, el pas a la tardor, el canvi de claror, el final de la collita, és un procés que ens influeix. No tot és espiritual, un altre element globalitzat que s’intenta recuperar és el menjar de cada època quan toca. I amb aquesta festa, les carabasses, castanyes, moniatos, carabassats, en són protagonistes.

textexplica

Pens que amb ajuda d’aquestes Nits de les ànimes organitzades per diferents associacions, a l’escola, a clubs d’esplai, etc. es podrà millorar que es deixi en desús aquest tipus d’actituds de Halloween que no s’haurien de permetre ja que no fan gràcia.

IMG_20171102_124403101~2

Ous a les façanes, bromes de molt mal gust posant en perill als altres, etc. Això ja no és considera festa. Els mitjans de comunicació americans en fan propaganda d’aquesta altra festa que no agrada ja que molesta a qui ho reb. No hi ha cap mal en què es tracti la por, les desfresses, fins i tot el demanar caramels, però les entremeliadures són dolenties sigui el dia que sigui.

FB_IMG_1509615806336

Per això veig una súper bona opció posar al teu portal si te fa ganes rebre visites o no. Als pobles hi està aferrant de valent aquest cercaviles de carregar llepolies, qualsevol els hi lleva la il·lusió! Però si entre “xuxe” i caramel·lo aprenen una petita mossegada de l’espiritualitat d’aquests dies, la festa engrandirà tant i com evoluciona la nostra cultura.

IMG_20171101_114957292~2
*Fotos cedides per en Miquel Vives i Mateu Jaume. Retall de premsa de diario de Mallorca.

Anuncis

Pre- Canamunt i Canavall 2017

Ei! Ja teniu els atapins preparats? Banderoles, pistoles d’aigua, globus, carrets, municions… i la camiseta d’enguany? Què no la tens??? Ja curtegen les talles! No badis!! Què et fa peresa? Que ja en tens una? Però la batalla t’agrada, no? I sabies que amb la compra de la camiseta ajudes a què la festa tiri endavant?

Bé, des d’aquí agrair la feinada que fan els organitzadors d’Orgull Llonguet que, durant tot l’any, setmana rere setmana, sense aturar ni durant la festa, fan que sigui possible la batalla i altres curolles seves.

Xerrant de vídeos… amb el teu escamot no n’heu pensat cap? Tot és posar-s’hi!, no importa si no ets gaire bon actor, t’ho dic jo, només amb el que rius preparant-ho ja paga la pena! I així vas encalentint motors per a la festa. Què queda res!, una setmaneta!

Idò perquè vos faci goles de fer una petita historieta, o més senzill, quatre imatges del vostre escamot preparant estratègia de batalla! Aquí vos deix el meu d’enguany, que riure, vàrem riure pels colzes!

 


Estau tots a punt? Comença el compte enrere! QUE VISCA CANAMUNT I CANAVALL I LA FESTA POPULAR!


Aficionada a la música

Viure a una ciutat plena de cultura i d’artistes per a una «folkie» com jo és molt gratificant. Pocs trobaràs que no sàpiguen ballar, sonar, actuar, pintar, glosar, fer bísties o altres figures… toquen tots els camps. Manacor et brinda en un ampli ventall d’activitats d’allò més «coolturetas», com poden ser: els castellers, el geganters, les diferents escoles de ball de bot, els xitxeros amb empenta, etc. Si t’avorreixes és perquè vols.
Fa molts d’anys, per no dir pràcticament tota la vida, que tenia una espineta, una feina pendent per a acabar d’arrodonir el sentit a la vida. Sempre he volgut aprendre música. No va ser per falta d’insistència a casa o intents en fals, supòs que em mancava seguretat i decisió. Sempre he vist als músics com a éssers molt intel·ligents, com si fossin d’altre món. Admirables.

IMG-20150718-WA0015

Gràcies a la banda de Manacor he pogut participar activament a diferents festes populars de la ciutat, des de les més novelles a les més arrelades. I és que una banda és un element molt representatiu de molts de pobles (o ciutats). És que hi ha festa sense música?

IMG_20170519_192504911

I perquè vos cont tot això? Perquè ho duc a dins i ho he de treure, ha de florir com una margalida. Són les meves reflexions del meu primer any com a component d’una banda.

15994392_1292319627495453_1277798654814561062_o

*foto de Mateu Pasqual

La música emociona i interpretar amb més gent és tot un conjunt d’emocions. Quan un fa el que pot, no és pot demanar més. Ningú ha dit que sigui un camí fàcil, de fet, és un aprenentatge bastant llarg, saps que n’hi ha d’aspectes a tenir en compte! Quan vas a classe tota orgullosa per la feina que t’has preparat i llavors el professor te troba mil i una pega! (que no en podria mai xerrar-ne malament del meu mestre! Per això està, per fer-te millorar) Quan veus una interpretació que sembla fàcil i veus com es deixa dur, la música flueix, allà darrera hi ha tot un món complex i perfectament matemàtic. Hi ha dies més positius que d’altres. Adaptar-se als horaris d’assajos, compaginar-ho amb els horaris de feina, adaptar-te als canvis de son. Hi afegesc que no som del poble i et coneixen poc (que per agafar confiança amb un manacorí… aferra-t’hi i coratge!) Comparteixes la sala amb una quarantena de persones de diverses etapes de la vida. Només la convivència als assajos ja és tot un aprenentatge. Veus companys molt professionals de gran qualitat que sempre intenten millorar-se, d’altres que no li poden dedicar tot el temps que voldrien. I tu molts de dies et sents tan petita que penses: i què faig jo aquí si això me ve gros!

Per a ells que fa anys que hi són, tot els hi és familiar, la majoria han fet estudis reglats de música i tu senzillament ets una aficionada. Sense voler donen per suposat molts de petits detalls que a tu com a novell et sorprenen i et provoquen tota sèrie d’emocions. Tan simple com un grapat de paraules que no entens, actituds dels companys que no saps perquè ho fan, canvis al paper que et fan sentir inútil. Frustració o impotència, per posar uns exemples. Però quan hi reflexiones i ho entens, ja ho has aprés i és realment satisfactori i molt, però molt gratificant quan veus que te’n desfàs i surt. Ningú va dir que fos fàcil. Tanta sort que altres vessants del folk em donen bastant experiència sobre com va un espectacle darrera les cortines.

Xerres amb altres amics músics i sembla que el que t’ha tocat viure a aquest lloc no està gens malament i què si haguessis anat a parar a un altre paratge, pot ser no hagués tingut tanta sort. Pel que veig, amb els meus ulls novells però bones ulleres, puc dir que el nostre director actual, n’Eduard, com a bon valencià viu la seva feina amb gran passió i ens marca reptes constantment per a superar-nos a diari. Ell i els altres artistes que ens ajuden als assajos parcials, ens donen grans dosis de motivació però també de humilitat per què el procés del músic no acaba mai, l’aprenentatge, com a la vida, és permanent.

En fi, el que pretenia ser un missatge de text d’agraïment, s’anava transformat a correu electrònic, i ha acabat en article publicat.

Emboirada “d’encisament” i plena d’ignorància seguiré el meu camí constant per arribar cada dia un poc més a dalt.  No em queda res!
Fins aviat!


Massa preguntes a l’Aire

Què és correcte? Què és autèntic? Quin valor li hem de donar? Ho guardam a un calaix o ens ho feim nostre? Del programa Aire vull pensar que vol arribar a tothom, sobretot a gent que no és “folkie”, i que només tenen 45 minuts. D’acord, no va estar del tot malament, ja era hora que es xerràs de folk a la televisió però, molta gent ja n’ha fet el comentari. I jo també consider que si et dediques a fer un programa de divulgació televisiva que arriba a milers d’espectadors hauria de ser més plural i més objectiu. M’agradaria remarcar les bones explicacions de Francesc Vallcaneres i na Miquelina, em passaria hores escoltant-los.

El programa es desenvolupa dient que hi ha discussions i debats sobre l’autenticitat del ball de bot, però en cap moment anomena quins i ni les planteja. Que tanta sort, perquè no haguessin sortit del seu llombrígol. Havent-hi tantes escoles com hi ha i altra gent que hi ha investigat… no hi queda reflectit. Aquest és el problema, que en vers de xerrar-ne, cada escola es pensa tenir la pedra filosofal i no surt de la seva teoria. Quantes vegades heu sentit: “Noltros sí que anam ben vestits, això es duia així!” o “Noltros ballam mallorquí i no com a plaça”. Per què no compartim enriquint la nostra cultura? La unitat no vol dir uniformitat. Per qui no n’entén i mira el programa, pareix que només existeix una escola de ball. Hem pogut observar que hi ha frases molt categòriques i no s’atura a reflexionar altres visions o maneres de fer. I no estic qüestionant en cap moment la feina del folklorista Bartomeu Ensenyat! Ni molt manco. El seu treball és imprescindible, però no únic; ja es ballava abans. Què hagués estat del ball de bot sense la seva aportació? Per així com l’entenem ara és essencial, però en realitat mai ho podrem saber. 

I què en podem dir de la música? Va des de la tradició a les noves músiques, conservant tot l’esperit folk. Així com en el ball hem vist una variació “modernitzadora” però també ens trobam els conservadors que replegarien tot el saber d’un moment donat dins una vitrina, hem vist noves propostes com Folk Souvenir, Cap de turc o els Ferments de Miquel Brunet.

Com que sempre hem sentit el “noninó” o el “tira-li cosetes” no ens adonem de tot el bagatge cultural i musical que tenim al darrere. És el de sempre, fins i tot li ha quedat un regust a ranci. Per què? Com bé explica Miquela Lladó a Aire, molta gent ho recorda com el què es va reconstruir a l’època franquista. No hem de tenir por a les iniciatives de cultura viva donades a la societat illenca actual. Us convid a cercar el disc de Marusa Cano i veureu el canvi, bastant nou pels anys 80.

Hi ha hagut diferents estils musicals que han reflectit el nostre bagatge musical. Recordam l’obra mestra de Toni Roig Al-mayurqa Clàssic. També Enrique Pastor publicà obres de concert Sa nostra terra (1979), Jota marinera, Sor Tomasseta, Parado de Valldemossa, Jota de sa potada, Copeo matancer, etc. per a orquestra o banda de música. D’altres composicions actuals d’agrupacions de ball de bot per a tocar conjuntament amb banda, com són Connaught un fandango per a xeremies ( i banda) o Somni de lluna, d’ Antoni Galmés Matamalas.

Què me’n deis dels arranjaments d’Antoni Genovart dels Xeremiers del Puig de Sa Font. O Ballugall, que ambdós, fan adaptacions de les peces clàssiques canviant les tonalitats, fent que cobrin vida. Per què qui diu que abans sonessin així? Heu pensat que pot ser el dia que transcrigueren una melodia el sonador de pagès no estava inspirat o ho va voler variar?

Són massa preguntes a l’aire, el que sí que sabem és que el que queda estàtic es rovella i la cultura viva mai no mor.

 


Avui xerram amb Toni Bibiloni.

Toni Bibiloni, d’ofiF1010023ci mestre d’escola. Entusiasmat de la història. És l’impulsor de la creació del grup Sarau Alcudienc a l’any 78 i autor del treball d’investigació La indumentària tradicional mallorquina del segle XVIII i primera meitat del segle XIX: una mirada científica”. Ha fet múltiples conferències arrel d’aquest estudi. També va ser regidor del seu poble, Alcúdia, i va ser responsable de la seu de l’OCB durant un bon grapat d’anys. Qui el coneix sap que, quan surt el tema de la indumentària, sap quan comença però mai quan acabarà la conversa. Perquè en Toni és un apassionat de les robes que duien dels nostres avantpassats. És tant que en sap, que no em podia resistir a demanar-li quatre opinions sobre temes que pens que estan molt a l’aire. Ho reconec, no li he tret ni un quart del suc que podria haver tret, però perquè pens que les seves respostes s’han de llegir i païr com toca. Som molt ignorants, jo la primera, en aquest tema. Preparats?

Desfressa o vestit típic?

Desfressa és una paròdia; per a mi no té espai dins la indumentària tradicional. L’interessant és reproduir, que vol dir en primer lloc investigar i, a partir de la informació que aconsegueixes, reconstruir.

Detest l’expressió “vestit típic”, perquè no hi ha un vestit típic; l’estandart que es va construir al primer terç del segle XX és una invenció, una mescladissa, una uniformització… en definitiva, un disbarat, un doi. La indumentària, en tot temps, ha estat molt diversa i lligada a les classes socials i/o possibilitats econòmiques de les persones.

Com ens podem fer una vesta decent sense gastar una barbaritat?

Només hi ha un camí: sabent que volem. I si no en sabem prou demanant-ho als qui en saben. Estic cansat de veure gent que, carregada de bones intencions i bona voluntat, fan però unes mescladisses de diferents èpoques que són d’antologia. Volen anar “guapos”, i això els perd. Haurien de voler anar històricament correctes, i la resta vendria per si sol. Et pos un exemple. Quan un es vol vestir de mallorquí acomodat (adinerat) de la part forana es compra una roba lluenta (i prou horrible) per fer-se uns calçons de “mudat”. Pensen que si un home tenia doblers se feia uns calçons a l’ampla de seda; doncs això és un doi; si tenia doblers per comprar seda es vestia amb calçons justos (fins al genoll) de seda o vellut,.. com feien els rics  i els ciutadans amb moltes possibilitats; és evident que no és comprarien metres i metres de seda, que costaria un dineral, per després vestir-se a l’ampla, que era cosa de la gent rural. Als inventaris de segona meitat dels XVIII de les cases benestants d’Alcúdia, i també de primeries del XIX, la gent amb possibilitats no es vesteixen a l’ampla, sinó com les classes acomodades de Ciutat. Fent un símil disparatat: si un té prou doblers no es construeix un carro pagès amb rodes de plata, sinó que és compra un carrutge elegant (caleses, galeres, tartanes, carrosses, xilindrines,…) com els senyors. Això ja ho he dit i repetit a diverses conferències, però la gent escolta poc perquè quan temps després te’ls tornes trobar i els demanes com és que si ho varen entendre se segueixen comprant teles lluentes per fer “bufes de mudar”, aleshores te responen que és per poder anar de conjunt tot el grup. I tu penses “De conjunt de què? Serveix de res anar conjuntats en els disbarats?” I, clar, davant això ja no saps què els has de dir. La majoria són sords, voluntàriament sords a les explicacions científiques: crec que en realitat no volen aprofundir en el tema; se conformen amb un parell de flaixos,…

Ara sé que te demanes “Idò si no duien calçons amb bufes de seda, de què se’ls feien els més pretenciosos? ”  De indiana, en el s.XVIII d’indianes florejades (davall dels faldons populars) i en el XIX de les Indianes de Barcelona, les que produia una enorme fàbrica de capital francès, “La España Industrial”, que va inundar amb indianes industrials tota Catalunya, València i les Illes, i més parts de per la Península. De manera que es troben peces diferents d’un i altra lloc, i de formes diferents, però fetes de les mateixes teles, perquè provenien dels mateixos telers, de la mateixa fàbrica. Avui encara es conserva tot el fons històric de la fàbrica, els dibuixos, els dissenys,…

Vull acabar dient que trobes alguns calçons a l’ampla  de llana, o de lli, o de cotó, amb un poquet de mescla de seda, però això són excepcions, i mai hi domina la seda. Per això no queden amb aquesta lluentor que fa mal als ulls.    

Per què vestir-se dels segles XVII, XVIII i XIX i no d’una altra època?

Jo pens que per anar amb concordància amb els balls que ens han arribat fins avui, que són d’aquests segles, especialment de darreries del XVIII i de tot el XIX.

Què els hi podriem dir a aquestes agrupacions que encara van vestides a la “Kolflorica”? Amb el mocador vermell al coll els homes, guardapits amb la mateixa retxa que a ses bufes, calces blanques o esperdenyes de vellut amb sivelleta.

Als “colflòrics”, com tú els anomenes, jo els demanaria que obrissin un poc els ulls i la ment. Però a aquells que volen millorar, que volen avançar, sobretot a aquests, jo els demanaria que ho fessin amb rigorositat, perquè ara es dóna una situació un poc ridícula: molta gent vol copiar aquests grups que suposadament han fet el canvi, però aquests grups el que fan és escampar confusió, errors, perquè només ho han fet a mitges. Així que no sé si encara és pitjor, perquè quan la gent s’ha gastat els doblers i s’ha posat a cosir coses noves copiant aquests grups, després no li vagis a dir que ha fet un gastòrum inútil.

Moltes gràcies Toni, una gran lliçó hem tengut avui amb les teves paraules. Sé que, com a bon mestre, seguiràs investigant i enriquint el teu bagatge que aviat serà molt difícil igualar. Has fet una feinada inmensa en nom de la cultura popular, la teva feina, i la de d’altres components de diferents agrupacions arreu de l’illa, hauria de perdurar per sempre. Però mai en tenim prou, encara queda moltíssima feina per fer. Gràcies de debo per tot. 


No hi som per tot però hi som

Dissabte va fer goig la plaça de  Raimundo Clar. Esplendorosa: plena de balladors i gent mirant o voltant per la fireta. Una feinada feta pels voluntaris que varen estar tot el dia. La plaça superava totes les expectatives dels balladors i els grups (Escola de ball de Bunyola, Galivança, S’estol porrerenc i Cofre antic) varen engrescar-nos de valent les 4 hores de ball. El concert posterior tampoc ens va deixar indiferents! En Suasi amb el solleric Tomeu Piu i els de la rumba nostra ens acabaren d’esclatar a ballar, i ben bé que ens anava per llevar-nos la gelor que feia!  Varem donar molta vida al fantàstic barri de Canamunt, i si! Ho diu una catalinera de fora murada! Trob que es pot treure molt de suc en aquesta plaça tan maca.

No obstant Madò Llúcia no és omnipresent i malgrat sigui una folkie amb totes les lletres, hi ha altres aspectes a la vida. Ja fa 4 anys que encara no he pogut anar a la trobada de sonadors de pagès de s’Alqueria, sempre me cau tort, algú ens pot contar com va anar?

Fa anys que intent moure fils per crear una revista digital de cultura popular amb diferents punts de vista, entesos en diferents àmbits de la cultura popular, però encara no he trobat col·laboradors que els hi engresqui la idea.
Tota aquesta reflexió ve arrel que la aguda cantant de cofre antic em va agrair la feina feta amb l’entrevista. I ja veus! Ni estava posada al dia de les novetats del grup. No puc ser per tot, ni tampoc em considero “reportera” dels esdeveniments de la cultura popular, simplement m’agrada escriure (d’aquí poc farà 10 anys que ho faig aquí!).

La meva més sincera enhorabona  a l’associació de veïnats de Canamunt (@AvvCanamunt) a la plataforma Sóller amb els refugiats.

Fins aviat!


Palma pam a pam d’ib3

Tant si coneixeu com no la història de Canamunt i Canavall en aquest episòdi de Palma pam a pam ho expliquen molt bé, és curiós, i que millor que conèixer els elements històrics d’una festa?