Author Archives: madollucia

About madollucia

Som una jove balladora de ciutat. A aquesta plana escric una opinió molt personal sobre articles sobre les ballades, mostres i altres festes de la nostra cultura popular.

El producte local

Palma i Mallorca? Mallorca de Palma? Són sinònims? Són evidències de la dependència de la totalitat dels pobles de Mallorca vers la capital. Eh! Que som llongueta, ara no estic xerrant ben bé d’identitat, sinó d’organització territorial. Xerr d’una identitat com a mallorquins, siguem d’on siguem. Malgrat acabi xerrant-hi d’identitat.

Tot i que ara s’han descentralitzat alguns aspectes de pes, com: els hospitals, que abans només teníem el mític i únic Son Dureta, o grans superfícies que han crescut com a bolets sobretot a pobles de “pas” turístic. Era la Mallorca de fa un segle, quan hi havia tren arreu, tan “Palma-centrista”? Sabem que pobles com Felanitx, Llucmajor o Lloseta foren grans i rics per les seves fàbriques. Perquè encara s’insisteix a fer créixer Palma i deixar morir la tradició econòmica dels pobles, petit comerç i producte local?
Viure a Palma actualment és com un privilegi. Els preus del lloguer als pobles tampoc és que siguin molt més econòmics, i més si pensam que hem d’afegir el cost de la benzina. Sí, hi guanyam en tranquil·litat. A l’hora de dormir, perquè si fas feina a ciutat, prepara’t. Afegeixes a la teva jornada laboral una hora més d’embós i de son. Un embós que està ple de cotxes de cinc places amb únicament el conductor. Un transport públic que s’adapti més o manco als horaris de feina? Impensable! No ho fan pels estrangers com per pensar en nosaltres.

La població més gran és als voltants de Palma. Referint-me a: Esporles, Valldemossa, tots els pobles del Raiguer fins a Inca, Llucmajor i Campos, Sant Joan i Vilafranca en són uns altres, i fins a Manacor. Perquè si arriba el tren, encara sembla que existeix, la resta és “Mordor.” Per això es justifica crear més autopistes, perquè encara càpiguen més cotxes. I si cream feina als pobles i no hi ha tant de moviment? A part d’implantar d’una vegada un transport públic de qualitat, com és el del País Basc, per posar un exemple. Vaig anar-hi de vacances durant quatre dies visitant moltíssimes localitats usant únicament busos i trens. Increïble. Ai, si els doblers tornassin d’allà on es generen!
Heu llegit el desbarat de què s’han de pensar les festes de Sant Sebastià de cara als turistes? On volen anar a parar? Qualcú pensa en nosaltres?
Pobles dormitori on els que hi viuen no s’integren, no surten a fer-hi la vida, fent perdre la identitat d’aquell lloc. També he de dir que són molt els mallorquins que quan veuen que són forasters no els saluden, com voleu que s’integrin? O que critiquen generalitzant fiant-se de prejudicis sentits a plaça.
On és el petit comerç? El producte fet aquí i de qualitat? Quants bars i tendes mítiques a Ciutat han tancat enguany per a donar lloc a multinacionals? Voltant pel centre, a prop de cort, recordava comerços amb caràcter. Ara a l’estiu són souvenirs (fa dos o tres anys no ho eren), amb el fred romanen tancats creant una imatge de deixadesa i tristor a un dels carrers més macos de Ciutat.
A aquells que els hi agrada tant viatjar, quan visiten una ciutat cerquen el que és autèntic, diferent i que els fa únics, no ens fa que pensar? Perquè no cultivam més la nostra identitat?

Mai neva a Ciutat. Qualque any en cau de neu i els mallorquins quedam retratats. Bocabadats mirant cap al cel darrere un vidre. Que me’n deis d’aquesta gelor de la gent que no estima ni valora als autòctons, que ni es preocupa en conèixer la cultura del lloc. Que en direm de la llengua! Idò per aquests i molts altres motius hi ha d’haver projectes audiovisuals d’aquesta magnitud. La sèrie mostra una realitat oblidada als grans mitjans de comunicació. Basta ja de madones que surten a fira o desfresses mostrant una falsa i antiga imatge nacional. Mostra, als que no van al teatre, la qualitat dels actors/actrius de les Illes. Cert que pel que he vist, és un argument fàcil, fins a arribar a pensar que importa més mostrar personatges i llocs que mai s’han vist a la televisió, que una història complexa. S’entén. Ha d’arribar a tothom. Que els encara joves, però adults, dels anys 80 i 90 se sentin identificats. Ja era hora que algú pensàs en nosaltres.

Illencs, ens manca egoisme. Realment ens estimam? Pensau demanar als Reis d’Orient una gran dosi d’autoestima!

Anuncis

Va de matances 

Després de l’èxit de l’obra d’Acorar i de la meva recent experiència de participar en viu en unes matances m’he decidit a fer-hi un parell de reflexions. Les matances són de les tradicions més actuals. 

Em matava la curiositat ja de veure com era en realitat aquell ritual del qual tant me n’havien parlat. En tenia la idea de festa familiar on es feia feina però on també era un agradable dia amb els teus, on grans i petits juguen, cadascú al seu nivell, havent-hi certa pilleria. Des d’un principi, i de cada vegada més quan s’apropava la data elegida inamovible, notava certa tensió inclús rebuig per part d’alguns familiars. Novella jo, no entenia gaire perquè aquesta connotació negativa. I és que malgrat les innovacions que s’hagin pogut introduir en aquesta tradició (l’ajuda de tractors i altres maquines) sobretot la gent més major, encara té bastant pressió social aquell dia: L’animal, que és una gran inversió per a una família, si pastarà bé, que tothom faci feina, que tot surti com toca… Una vegada t’hi poses no és tan feixuc com diuen, si ets faner no és res de l’altre mon. Una bona organització de les feines i per avall. Però sí que hi ha molta de feina abans del dia clau: Triar l’animal, anar comprovant que engreixi com toca, les especies, els pots, els pedaços, les capses, el fil, les agulles, el lloc on esbocinar l’animal, si vols avançar qualque cosa pel berenar… I si només és un/a qui s’encarrega de preparar-ho tot, és feina.

És realment un món ben curiós del que en podriem fer un gran debat sobre com ho fa cada un, de com ha evolucionat, etc. Pel que he xerrat amb els amics, el que envolta el cuidat procés de fer sobrassada i altres embotits canvia molt d’una casa a una altra. Fer-les entre els més propers, entre un parell de famílies, o entre amics ja és un context bastant diferent. Una tradició, que malgrat s’hagi perdut la seva necessitat inicial de fer-les, és un goig. Un goig pel context social que involucra, pel paladar i per la cultura.

No i… has vist quins budells més guapos?

Què millor que un vídeo per a què sigui més entretingut? Gràcies per la teva gran aportació Marcel Pich. 

https://www.youtube.com/watch?v=fOeeC7j0AXU


Nit de les ànimes o l’americanada de Halloween.

anigif

El halloween anglosaxò és molt present a les noves generacions. Encara queda algú que cregui que a Mallorca no hi ha suficients elements culturals com per a fer nostra una festa amb uns ingredients tan golosos? Sempre hi ha qualcú reticent a tot el que no és “nostro” i l’odi no duu en lloc. Si a ca nostra estava en desús i ens arriba des d’una altra perspectiva menys cristiana, a un món de cada dia més laic, i amb elements de por que tant agraden, perquè no?
Des de la Casa Museu Pare Ginard ens arriba aquest article on ens fan un bon resum dels elements nostres emprats per aquests dies de festa.  I també es pot consultar el tradicionari per si encara en teniu qualque dubte.
Ara que tenim un parell d’entitats ( des de Palma , des d’Esporles, per posar exemples) que fomenta realçar els nostres ingredients, com evolucionarà?
Tampoc pens que passem d’un extrem a l’altre. Però és cert que algunes costums que feien els nostres padrins s’estan perdent o és fan amb menys ganes. Com la d’anar al cementiri i escoltar el rosari. Hi ha moltes altres maneres de pensar amb els que ja no hi són, no tan aferrades a l’església. No obstant, s’ha d’aprofitar aquesta festivitat per a xerrar de temes que no es solen parlar mai, com la mort. Eclesiàsticament o no, el pas a la tardor, el canvi de claror, el final de la collita, és un procés que ens influeix. No tot és espiritual, un altre element globalitzat que s’intenta recuperar és el menjar de cada època quan toca. I amb aquesta festa, les carabasses, castanyes, moniatos, carabassats, en són protagonistes.

textexplica

Pens que amb ajuda d’aquestes Nits de les ànimes organitzades per diferents associacions, a l’escola, a clubs d’esplai, etc. es podrà millorar que es deixi en desús aquest tipus d’actituds de Halloween que no s’haurien de permetre ja que no fan gràcia.

IMG_20171102_124403101~2

Ous a les façanes, bromes de molt mal gust posant en perill als altres, etc. Això ja no és considera festa. Els mitjans de comunicació americans en fan propaganda d’aquesta altra festa que no agrada ja que molesta a qui ho reb. No hi ha cap mal en què es tracti la por, les desfresses, fins i tot el demanar caramels, però les entremeliadures són dolenties sigui el dia que sigui.

FB_IMG_1509615806336

Per això veig una súper bona opció posar al teu portal si te fa ganes rebre visites o no. Als pobles hi està aferrant de valent aquest cercaviles de carregar llepolies, qualsevol els hi lleva la il·lusió! Però si entre “xuxe” i caramel·lo aprenen una petita mossegada de l’espiritualitat d’aquests dies, la festa engrandirà tant i com evoluciona la nostra cultura.

IMG_20171101_114957292~2
*Fotos cedides per en Miquel Vives i Mateu Jaume. Retall de premsa de diario de Mallorca.


Pre- Canamunt i Canavall 2017

Ei! Ja teniu els atapins preparats? Banderoles, pistoles d’aigua, globus, carrets, municions… i la camiseta d’enguany? Què no la tens??? Ja curtegen les talles! No badis!! Què et fa peresa? Que ja en tens una? Però la batalla t’agrada, no? I sabies que amb la compra de la camiseta ajudes a què la festa tiri endavant?

Bé, des d’aquí agrair la feinada que fan els organitzadors d’Orgull Llonguet que, durant tot l’any, setmana rere setmana, sense aturar ni durant la festa, fan que sigui possible la batalla i altres curolles seves.

Xerrant de vídeos… amb el teu escamot no n’heu pensat cap? Tot és posar-s’hi!, no importa si no ets gaire bon actor, t’ho dic jo, només amb el que rius preparant-ho ja paga la pena! I així vas encalentint motors per a la festa. Què queda res!, una setmaneta!

Idò perquè vos faci goles de fer una petita historieta, o més senzill, quatre imatges del vostre escamot preparant estratègia de batalla! Aquí vos deix el meu d’enguany, que riure, vàrem riure pels colzes!

 


Estau tots a punt? Comença el compte enrere! QUE VISCA CANAMUNT I CANAVALL I LA FESTA POPULAR!


Les Àguiles del Corpus.

Al poble de Pollença, com a molts altres pobles catalans, la simbologia de l’Àguila està present en la processó del Corpus. Pel que he investigat data d’una tradició de l’edat mitjana, devers el segles XIV i XV. Amb aquestes belles paraules ens descriu Cristòfol Llompart, pollencí de potada, la festa:
“La festivitat pollencina del Corpus Christi és diada en la qual surt la processó en que es venera la l’eucaristia representada per la Custòdia, a la qual acompanyen les Àguiles, dues jovenetes amb l’or del poble i vestides i escenificades amb aquest animal, amb possible relació amb el gremi dels teixidors, remuntanat-nos a l’edat mitjana, i Sant Joan Pelós, essent Sant Joan Bautista, duent una careta amb aurèola, una creu i un anyell viu a un sarró igualant la imatge del sant. Les tres figures van fent un ball amb una melodia de corda, antigament de xeremies i flabiol, interpretat per Corda Amarada, grup també pollencí, que consta de tres compassos, dos incicials de curts i un final de llarg. El ball de les Àguiles és simètric i senzill i Sant Joan Pelós té un marge molt ampli de moviments només condicionat pel bot amb peus creuats al final de cada compàs, les voltes i les creuades de cames i la resta dels moviments van a criteri del ballador, del propi estil i de la capacitat, tant física com artística, essent més vistosa, i també difícil, l’anomenada “volta de l’àngel” en què el bot volta damunt sí mateix alçant-se al cel.»

Al diari independent d’informació local de Pollença es fan una qüestió bastant interessant: S’ha de dur un animal viu dins el serró a la processó de les Àguiles? Podeu votar.

La coneguda i aglomerada festa de la Patum de Berga té com un dels seus elements principals el ball de l’Àliga. És digne d’admirar com s’omple la plaça de gom a gom a esperar veure ballar la bístia, gran feina tenen els que fan lloc al ballador/a.

Aquí un altre enllaç interessant per a seguir la patum.

Ens trobam altres balls d’Àguiles, alguns més semblants que d’altres, vos en deix uns exemples perquè ho aprecieu:

Mil gràcies Cristòfol per la teva aportació al blog.


Aficionada a la música

Viure a una ciutat plena de cultura i d’artistes per a una «folkie» com jo és molt gratificant. Pocs trobaràs que no sàpiguen ballar, sonar, actuar, pintar, glosar, fer bísties o altres figures… toquen tots els camps. Manacor et brinda en un ampli ventall d’activitats d’allò més «coolturetas», com poden ser: els castellers, el geganters, les diferents escoles de ball de bot, els xitxeros amb empenta, etc. Si t’avorreixes és perquè vols.
Fa molts d’anys, per no dir pràcticament tota la vida, que tenia una espineta, una feina pendent per a acabar d’arrodonir el sentit a la vida. Sempre he volgut aprendre música. No va ser per falta d’insistència a casa o intents en fals, supòs que em mancava seguretat i decisió. Sempre he vist als músics com a éssers molt intel·ligents, com si fossin d’altre món. Admirables.

IMG-20150718-WA0015

Gràcies a la banda de Manacor he pogut participar activament a diferents festes populars de la ciutat, des de les més novelles a les més arrelades. I és que una banda és un element molt representatiu de molts de pobles (o ciutats). És que hi ha festa sense música?

IMG_20170519_192504911

I perquè vos cont tot això? Perquè ho duc a dins i ho he de treure, ha de florir com una margalida. Són les meves reflexions del meu primer any com a component d’una banda.

15994392_1292319627495453_1277798654814561062_o

*foto de Mateu Pasqual

La música emociona i interpretar amb més gent és tot un conjunt d’emocions. Quan un fa el que pot, no és pot demanar més. Ningú ha dit que sigui un camí fàcil, de fet, és un aprenentatge bastant llarg, saps que n’hi ha d’aspectes a tenir en compte! Quan vas a classe tota orgullosa per la feina que t’has preparat i llavors el professor te troba mil i una pega! (que no en podria mai xerrar-ne malament del meu mestre! Per això està, per fer-te millorar) Quan veus una interpretació que sembla fàcil i veus com es deixa dur, la música flueix, allà darrera hi ha tot un món complex i perfectament matemàtic. Hi ha dies més positius que d’altres. Adaptar-se als horaris d’assajos, compaginar-ho amb els horaris de feina, adaptar-te als canvis de son. Hi afegesc que no som del poble i et coneixen poc (que per agafar confiança amb un manacorí… aferra-t’hi i coratge!) Comparteixes la sala amb una quarantena de persones de diverses etapes de la vida. Només la convivència als assajos ja és tot un aprenentatge. Veus companys molt professionals de gran qualitat que sempre intenten millorar-se, d’altres que no li poden dedicar tot el temps que voldrien. I tu molts de dies et sents tan petita que penses: i què faig jo aquí si això me ve gros!

Per a ells que fa anys que hi són, tot els hi és familiar, la majoria han fet estudis reglats de música i tu senzillament ets una aficionada. Sense voler donen per suposat molts de petits detalls que a tu com a novell et sorprenen i et provoquen tota sèrie d’emocions. Tan simple com un grapat de paraules que no entens, actituds dels companys que no saps perquè ho fan, canvis al paper que et fan sentir inútil. Frustració o impotència, per posar uns exemples. Però quan hi reflexiones i ho entens, ja ho has aprés i és realment satisfactori i molt, però molt gratificant quan veus que te’n desfàs i surt. Ningú va dir que fos fàcil. Tanta sort que altres vessants del folk em donen bastant experiència sobre com va un espectacle darrera les cortines.

Xerres amb altres amics músics i sembla que el que t’ha tocat viure a aquest lloc no està gens malament i què si haguessis anat a parar a un altre paratge, pot ser no hagués tingut tanta sort. Pel que veig, amb els meus ulls novells però bones ulleres, puc dir que el nostre director actual, n’Eduard, com a bon valencià viu la seva feina amb gran passió i ens marca reptes constantment per a superar-nos a diari. Ell i els altres artistes que ens ajuden als assajos parcials, ens donen grans dosis de motivació però també de humilitat per què el procés del músic no acaba mai, l’aprenentatge, com a la vida, és permanent.

En fi, el que pretenia ser un missatge de text d’agraïment, s’anava transformat a correu electrònic, i ha acabat en article publicat.

Emboirada “d’encisament” i plena d’ignorància seguiré el meu camí constant per arribar cada dia un poc més a dalt.  No em queda res!
Fins aviat!


Entrevistam a Toni Genovart.

Tenim aquí el nostre darrer enregistrament. Hem volgut entrevistar a un xeremier que trobam que mereix sentir-se especial amb la feinada que ha fet. Sobre què ha treballat? Escrivint sobre xeremies, component i fent arranjaments, dirigint la revista Es grall, fent classe, i tot el que no sabem! Encara no el coneixes? Idò aquí el tens!

A més a més pots consultar les seves web com també pots conèixer als Xeremiers del Puig de sa Font.