Les restriccions referents a la pandèmia han anat caient en les darreres setmanes, a una velocitat sorprenent, vist el Nadal que passàrem: emmascarats de nou, esgotant proves d’antígens de les farmàcies, destrossant els rècords d’infecció… En qüestió de setmanes hem passat d’aquella psicosi a enviar el passaport covid a porgar fum, llevar-nos la màscara al carrer i inclús als patis de les escoles… I a les ballades.
De ballades, aquesta setmana n’hi ha hagudes per donar i per vendre, amb motiu, sobretot, dels actes emmarcats en el dia primer de març. Servidor va guaitar a la ballada de l’horabaixa a Palma, al passeig de Sagrera, en què tot i recordar als espectadors que, si estaven una mica estrets, mirassin de posar-se la màscara, no es va fer cap comentari al respecte adreçat als balladors. N’hi hagué que en dugueren i n’hi hagué que no, cap problema. I sort que no se’ns va dir res, hauríem pogut fer una nova foto d’aquelles que fan riure en què de fons es podria apreciar tothom passant amuntegat al mercadet sense la dita màscara i els balladors, més espaiats i fent activitat física, ballant la remaleita mig ofegats.
Pareix que la nova normalitat a les ballades és aquí. Que com ho sé? No, no és per la màscara… És perquè tornam a muntar ballades en condicions indignes com si aquests dos anys no haguessin passat. Dos anys? Ca! Com si en els darrers 40 anys no haguéssim après on posar un cadafal perquè la cosa surti mitjanament bé. La ballada al passeig de Sagrera n’és bona mostra: un cadafal al lateral de la Llonja, amb un petit espai de deliciós asfalt inclinat per ballar que a més era una zona de pas per esquivar el mercadet… En fi, abans de començar a ballar allà no hi cabia una busca, i a damunt tot era ple de gent en moviment. No m’estranya que la cantant de sa Revetla quan presentà el grup no s’atrevís ni a pronunciar la paraula màgica: «ballada». Pintava magre…
…i el que sí que va ser màgic va ser aquell do dels balladors per fer espai on no n’hi ha. A força de petits rotlos férem lloc i, malgrat l’estretor i el trespol inclinat (vaig acabar fotut d’una cama, casualitat?), m’ho vaig passar d’allò més bé.
Ja ho veis, que s’hi respirava normalitat! El millor de tot? Que si fins i tot aquesta ballada que prometia tan poc vist el panorama va acabar sent un goig visual, estic convençut que les altres ballades del dia arreu de l’illa no varen tenir cap problema per donar una imatge de força, d’energia… de vida!, que tant havia de menester el ball de bot per sortir de dos anys en què hem estat, en molts de casos, els grans oblidats de la pel·lícula… Supòs que ja m’enteneu.
Ben ballat, mallorquins!
El blog de Madò Llucia 