Pre- Canamunt i Canavall 2017

Ei! Ja teniu els atapins preparats? Banderoles, pistoles d’aigua, globus, carrets, municions… i la camiseta d’enguany? Què no la tens??? Ja curtegen les talles! No badis!! Què et fa peresa? Que ja en tens una? Però la batalla t’agrada, no? I sabies que amb la compra de la camiseta ajudes a què la festa tiri endavant?

Bé, des d’aquí agrair la feinada que fan els organitzadors d’Orgull Llonguet que, durant tot l’any, setmana rere setmana, sense aturar ni durant la festa, fan que sigui possible la batalla i altres curolles seves.

Xerrant de vídeos… amb el teu escamot no n’heu pensat cap? Tot és posar-s’hi!, no importa si no ets gaire bon actor, t’ho dic jo, només amb el que rius preparant-ho ja paga la pena! I així vas encalentint motors per a la festa. Què queda res!, una setmaneta!

Idò perquè vos faci goles de fer una petita historieta, o més senzill, quatre imatges del vostre escamot preparant estratègia de batalla! Aquí vos deix el meu d’enguany, que riure, vàrem riure pels colzes!

 


Estau tots a punt? Comença el compte enrere! QUE VISCA CANAMUNT I CANAVALL I LA FESTA POPULAR!

Anuncis

Les Àguiles del Corpus.

Al poble de Pollença, com a molts altres pobles catalans, la simbologia de l’Àguila està present en la processó del Corpus. Pel que he investigat data d’una tradició de l’edat mitjana, devers el segles XIV i XV. Amb aquestes belles paraules ens descriu Cristòfol Llompart, pollencí de potada, la festa:
“La festivitat pollencina del Corpus Christi és diada en la qual surt la processó en que es venera la l’eucaristia representada per la Custòdia, a la qual acompanyen les Àguiles, dues jovenetes amb l’or del poble i vestides i escenificades amb aquest animal, amb possible relació amb el gremi dels teixidors, remuntanat-nos a l’edat mitjana, i Sant Joan Pelós, essent Sant Joan Bautista, duent una careta amb aurèola, una creu i un anyell viu a un sarró igualant la imatge del sant. Les tres figures van fent un ball amb una melodia de corda, antigament de xeremies i flabiol, interpretat per Corda Amarada, grup també pollencí, que consta de tres compassos, dos incicials de curts i un final de llarg. El ball de les Àguiles és simètric i senzill i Sant Joan Pelós té un marge molt ampli de moviments només condicionat pel bot amb peus creuats al final de cada compàs, les voltes i les creuades de cames i la resta dels moviments van a criteri del ballador, del propi estil i de la capacitat, tant física com artística, essent més vistosa, i també difícil, l’anomenada “volta de l’àngel” en què el bot volta damunt sí mateix alçant-se al cel.»

Al diari independent d’informació local de Pollença es fan una qüestió bastant interessant: S’ha de dur un animal viu dins el serró a la processó de les Àguiles? Podeu votar.

La coneguda i aglomerada festa de la Patum de Berga té com un dels seus elements principals el ball de l’Àliga. És digne d’admirar com s’omple la plaça de gom a gom a esperar veure ballar la bístia, gran feina tenen els que fan lloc al ballador/a.

Aquí un altre enllaç interessant per a seguir la patum.

Ens trobam altres balls d’Àguiles, alguns més semblants que d’altres, vos en deix uns exemples perquè ho aprecieu:

Mil gràcies Cristòfol per la teva aportació al blog.


Aficionada a la música

Viure a una ciutat plena de cultura i d’artistes per a una «folkie» com jo és molt gratificant. Pocs trobaràs que no sàpiguen ballar, sonar, actuar, pintar, glosar, fer bísties o altres figures… toquen tots els camps. Manacor et brinda en un ampli ventall d’activitats d’allò més «coolturetas», com poden ser: els castellers, el geganters, les diferents escoles de ball de bot, els xitxeros amb empenta, etc. Si t’avorreixes és perquè vols.
Fa molts d’anys, per no dir pràcticament tota la vida, que tenia una espineta, una feina pendent per a acabar d’arrodonir el sentit a la vida. Sempre he volgut aprendre música. No va ser per falta d’insistència a casa o intents en fals, supòs que em mancava seguretat i decisió. Sempre he vist als músics com a éssers molt intel·ligents, com si fossin d’altre món. Admirables.

IMG-20150718-WA0015

Gràcies a la banda de Manacor he pogut participar activament a diferents festes populars de la ciutat, des de les més novelles a les més arrelades. I és que una banda és un element molt representatiu de molts de pobles (o ciutats). És que hi ha festa sense música?

IMG_20170519_192504911

I perquè vos cont tot això? Perquè ho duc a dins i ho he de treure, ha de florir com una margalida. Són les meves reflexions del meu primer any com a component d’una banda.

15994392_1292319627495453_1277798654814561062_o

*foto de Mateu Pasqual

La música emociona i interpretar amb més gent és tot un conjunt d’emocions. Quan un fa el que pot, no és pot demanar més. Ningú ha dit que sigui un camí fàcil, de fet, és un aprenentatge bastant llarg, saps que n’hi ha d’aspectes a tenir en compte! Quan vas a classe tota orgullosa per la feina que t’has preparat i llavors el professor te troba mil i una pega! (que no en podria mai xerrar-ne malament del meu mestre! Per això està, per fer-te millorar) Quan veus una interpretació que sembla fàcil i veus com es deixa dur, la música flueix, allà darrera hi ha tot un món complex i perfectament matemàtic. Hi ha dies més positius que d’altres. Adaptar-se als horaris d’assajos, compaginar-ho amb els horaris de feina, adaptar-te als canvis de son. Hi afegesc que no som del poble i et coneixen poc (que per agafar confiança amb un manacorí… aferra-t’hi i coratge!) Comparteixes la sala amb una quarantena de persones de diverses etapes de la vida. Només la convivència als assajos ja és tot un aprenentatge. Veus companys molt professionals de gran qualitat que sempre intenten millorar-se, d’altres que no li poden dedicar tot el temps que voldrien. I tu molts de dies et sents tan petita que penses: i què faig jo aquí si això me ve gros!

Per a ells que fa anys que hi són, tot els hi és familiar, la majoria han fet estudis reglats de música i tu senzillament ets una aficionada. Sense voler donen per suposat molts de petits detalls que a tu com a novell et sorprenen i et provoquen tota sèrie d’emocions. Tan simple com un grapat de paraules que no entens, actituds dels companys que no saps perquè ho fan, canvis al paper que et fan sentir inútil. Frustració o impotència, per posar uns exemples. Però quan hi reflexiones i ho entens, ja ho has aprés i és realment satisfactori i molt, però molt gratificant quan veus que te’n desfàs i surt. Ningú va dir que fos fàcil. Tanta sort que altres vessants del folk em donen bastant experiència sobre com va un espectacle darrera les cortines.

Xerres amb altres amics músics i sembla que el que t’ha tocat viure a aquest lloc no està gens malament i què si haguessis anat a parar a un altre paratge, pot ser no hagués tingut tanta sort. Pel que veig, amb els meus ulls novells però bones ulleres, puc dir que el nostre director actual, n’Eduard, com a bon valencià viu la seva feina amb gran passió i ens marca reptes constantment per a superar-nos a diari. Ell i els altres artistes que ens ajuden als assajos parcials, ens donen grans dosis de motivació però també de humilitat per què el procés del músic no acaba mai, l’aprenentatge, com a la vida, és permanent.

En fi, el que pretenia ser un missatge de text d’agraïment, s’anava transformat a correu electrònic, i ha acabat en article publicat.

Emboirada “d’encisament” i plena d’ignorància seguiré el meu camí constant per arribar cada dia un poc més a dalt.  No em queda res!
Fins aviat!


Entrevistam a Toni Genovart.

Tenim aquí el nostre darrer enregistrament. Hem volgut entrevistar a un xeremier que trobam que mereix sentir-se especial amb la feinada que ha fet. Sobre què ha treballat? Escrivint sobre xeremies, component i fent arranjaments, dirigint la revista Es grall, fent classe, i tot el que no sabem! Encara no el coneixes? Idò aquí el tens!

A més a més pots consultar les seves web com també pots conèixer als Xeremiers del Puig de sa Font.


Resultats de l’enquesta sobre la Bullanguera

​Al·lots/al·lotes, belles persones terrícoles, m’heu fet llevar el rebosillo!

Mil gràcies pels comentaris, m’heu fet molt contenta i heu aportat a la nostra cultura un poquet més. La cultura si no es viu, mor.

Passarà a plaça. I el que m’agrada és que ho heu xerrat. Malgrat la xarxa, ho heu fet públicament. Per darrere també, ho sé, m’han arribat molts de missatges per privat. Perquè són molts d’anys que vaig per plaça i tot evoluciona menys els xafardejos. Hauríem de madurar! Per això que si ens estimam la cultura, n’hem de xerrar d’ella, ens hem de fer preguntes, l’hem de qüestionar! Estem d’acord o no, l’estam enriquint.

Avui en dia no es va únicament per festejar a plaça, per què?, perquè en l’actualitat existeixen altres mitjans. I em ve al cap una reflexió: Si només es balla per festejar, entre homosexuals i casats, no hi hauria cap!, cap dona a plaça. I en som majoria. Bromes a part.
La complicitat en el ball, entendre’s amb una mirada, és tan encisador!

Cert que fa molt de mal als ulls un ballador a contratemps, però no és cap espectacle. O a una “verbena” mires com balla la gent? Hi vas a riure, a passar-t’ho bé, a ballar amb els teus, a aprendre amb els altres, té una riquesa preciosa. És veritat, a mi també em costa de sofrir veure a qualcú a contratemps, però si no hi ha gent novell, que aprèn i ho intenta, no hi haurà continuïtat! Què hem de ser els mateixos de sempre?

Canviar els rols (home/dona) costarà, cert que al swing és més relatiu, pel simple concepte/definició del paper que cada un fa. La puresa. És difícil saber quina puresa és la bona i autèntica. Hi érem? No. Reminiscència és la paraula idònea. Qui vulgui ser més tradicional ho seguirà sent, per sort encara tenim la llibertat de triar què fer! Aprendre’m de les errades i ho deixarem tot més documentat? Ja ho crec. Entenc als que volen conservar que a Mallorca tenim (teniem?) un ball matriarcal, el pes del paper de la madona i el seu significat històric. I també em costa veure les normes/protocol a seguir en cas de no diferenciar entre home i dona a la bullanguera, però és talment un joc, una vegada enteses no crec que hi hagi problema. Cada un tria a què jugar. Com si volem jugar cada dia amb un rol diferent. No obstant això, la natura ens ha donat dos cossos diferents que es complementen, tenguem l’orientació sexual que sigui, sense importar a ningú amb qui ens colgam. Vos heu aturat a pensar que sense aquests dos cossos diferents, home i dona, no hi hauria el miracle de la fertilitat? Les cultures ho han reflectit durant segles. I tants de segles de repressió sexual que ara és normal que es vulgui lluitar contra aquesta dualitat.

Els professors de ball t’han d’ensenyar tant les normes com l’evolució i història. 

Potser ens trobam en un punt de ruptura entre el ball de pagès tradicional i el ball de bot contemporani? Poden coexistir? Clar que sí! El que hagi de passar es veurà a plaça.


Maratons al gener 2017

Ens espera una setmana mogudeta, n’hi ha que ja l’han començada avui amb el primer ball o ahir amb lectures de pregons. Quin recorregut serà el teu? M’encantaria conèixer-lo!
Així viuré la marató de foguerons: Començam dijous a la nit amb la Trad session del gener al cafè “a tres bandas” de Ciutat. Divendres assaig dels goigs a la plaça de la Concòrdia. Dissabte ximbombada al bar Mallorquí i concert de Boc i correfoc amb els dimonis de sa factoria a Son Servera. Diumenge ball i correfoc a Algaida per Sant Honorat. Dilluns dia gros a Manacor: al migdia sortida de cas baciner, arribada dels dimonis a s’Ajuntament, volta pels foguerons, completes! (tot un privilegi!), encesa del primer fogueró i volta amb els dimonis fins que tinguem forces. Dimarts, beneïdes a Manacor, s’horabaixa a Son Servera. Dia 18 llonguetades a Ciutat, sopar de llonguets entre llonguets. Dia 19: al migdia festa de la confraria de Sant Sebastià, passa-carrers, trobada amb Sant Rescat, “xupinasso” al bar Can Vinagre; encesa de fogueró gros a la Plaça Major, ballada i concerts de sa revetla, Orgull Llonguet i fins que facem un tro. 
 
Vos puc assegurar que hauré cremat almanco un parell de bocins de torró. Visca Sant Honorat, Sant Antoni i Sant Sebastià! Per molts d’anys! 
 
I recorda que cap  festa és millor que l’altra, en podem presumir de riquesa festiva. Si són oficials o no, si duen cinquanta anys o dos. Tota festa qualque dia comença i qui la manté viva és el poble, que si hi va, és perquè li agrada.
Vagis a on vagis, gaudeix des del respecte i deixa que els elements de la festa puguin lluir-la al màxim.

2012_01_03_img_2012_01_03_210416_x20pf01041463


Embafats de festa? Ara va de bo!

Esper que l’any que entra vos hagi duit molta salut per poder acabar de gaudir les grans festes de Mallorca.
Cansats de dinars i sopars, no tenim cap dia per descansar: ja ha començat el “tour” de torrades, foguerons, correfocs i ballades!
Abans de xerrar en futur voldria esmentar un poc les festes viscudes.

Dia 30 de desembre per mi és una ballada esperada, hi trobes molta gent coneguda que fa estona que no veus, els que estudien fora, sempre hi ha bon ambient. M’ho pas millor  que el dia de cap d’any postís i obligat. Enguany al parc de les estacions hem estat d’allò més ample. Ja ho sabem que els que miren sempre ho volen veure d’aprop i s’acosten sense deixar ballar, però per mida no era. De fet, pareixia que érem molt més! Era ben ple.

Enguany s’ha anomenat molt la festa de l’Estendard. Sembla mentida, sent una festa tan antiga, com encara hi ha gent que no conegui el protocol de la festa: els gegants, cossiers, cavallets, estesa de l’Estendard, la representació de la Colcada recitada per na Miquelina nostra o la llegenda de l’Home dels nassos. Els ciutadans (de potada) la vivim des de ben petits. Però això passa entre Ciutat i part forana. N’hi ha molts que són “molt del seu poble”, n’hi ha que són “molt de ciutat” i llavors estam els que ens agrada anar per tot. Perquè tant a uns com a d’altres els hi costa sortir del seu redol, més enllà del poble del costat és “Mordor”. Evidentment com el poble o ciutat de cada un: No hi ha res! És tan mallorquí això!

Bromes a part. Per si encara queda qualcú sense saber qui és: L’home dels nassos té tants de nassos com dies té s’any i només se’l pot veure dia 31 de desembre a la façana de Cort. Animant així als nins i grans a anar a veure el que ara serà oficial Diada de Mallorca, després de 700 anys, ja era hora. Malgrat que és un tema discutible. Hi ha gent que pensa que hauria de ser el dia de Sant Antoni. Jo consider que és més sentida la festa de l’Estendard com a identitari mallorquí,  en primer motiu perquè és la festa civil més antiga d’Europa i representa el canvi de societat que hi va haver i ha arribat fins als nostres dies. Pot ser per això hauria de seguir sent popular, o no. Sincerament no ho sé, però a mi me seguirà encantant anar a veure la festa de l’Estendard a la plaça de Cort.

A la tertúlia li fan homenatge i festa. Els primers minuts del darrer dia de l’any, és a dir, passada mitja nit, gaudirem del que va ser la primera festa de “s’Homo des nassos”(m’agradaria més que estigués escrit l’Home dels nassos, però bé). Amb un local ple de nassos, gent amb nassos per arreu del cos i brou econòmic passarem una vetlada ben agradable on una mà innocent llevà el penúltim nas del ja famós home. Qualsevol excusa és bona per fer festa.

15822584_1838435529733730_7460797012968979857_n

El cafè teatre La Terúlia ha agafat el relleu al nostre estimat Pinzell. Els ciutadans feia uns anys ens haviem quedat desamparats sense bar… “cultureta-folkie” per posar-li un adjectiu identificatiu. I malgrat el Pinzell és i serà insubstituïble, la tertúlia ens ha donat un llum diferent però igual de tènue per a fer les vetlades llonguetes. Li haurem de dir a la protagonista de la nova serie de IB3, Mai neva a Ciutat. Perquè segur que tu també la votares. Als ciutadans ens va reblenir el coret. Amb en Pau Debon i anomenar el Pinzell tot d’una ens va tenir venuts.

Els més valents joves d’Orgull Llonguet volgueren començar l’any com toca. Feren una quedada a les 8 del matí per fer una camillada al Born per berenar de xocolata amb ensaïmada. El que ha començat amb una taula improvisada i una grapada de joves pot acabar en una altra nova tradició. No obstant s’ha de plantejar millor com ho fem per dur les camilles fins al lloc a aquelles hores sense haver ni ensumat el llit.

Deixareu la sabateta al balcó? Les faves en remull pels camells? L’aigua pels reis? No s’han de perdre aquestes tradicions! A on s’ha vist mai! Per cert, jo sempre anava a la Colcada dels Reis d’Orient, ara resulta que no colquen sinó que cavalquen i a més són macs (sí, així ho he vist escrit, macs).  O m’estic tornant vella o ja no és el que era!

Però no passeu pena, que si vos han duit carbó servirà pel fogueró!! com bé ha dit la meva companya i amiga Carme Nicolau, i és a que a Manacor, com a altres pobles, aquesta festa Sant Antoniera es duu a la sang.

Els Reis Mags ja han passat
i a més d’un han duit carbó
però el podran emprar
dia 16 a nes foguerons.

Ja s’acosta Sant Antoni
i és des temps ho ha sabut
es termòmetre ha caigut
per poder cremar el dimoni.

Sant Antoni és malaltia
mos provoca addicció
feim gloses amb alegria
i sobretot amb devoció.

Preparats? Escalfau les mans que estam a punt de pendre el foc!